Els nous altres catalans

Jordi Molet, Fathia Benhamou, Said el Kadaoui, Najat el Hachmi i Pius Alibek

Aquesta tada, en el marc de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya he assistit a una taula rodona titulada "Els nous altres catalans" moderada pel periodista i director general de El 9 Nou, Jordi Molet, la Cap de Programes de la Fundació Jaume Bofill, Fathia Benhammou, el psicòleg i escriptor Said el Kadaoui, l'escriptora Najat el Hachmi i el filòleg i escriptor Pius Alibek.

El punt de partida, l'excusa, era parlar sobre els factors que afecten  a la incorporació social dels fills i filles d'immigrants a la societat catalana. Parlant clar, allò que amb tota la mala llet del món, segons la meva manera de veure les coses, s'ha vingut anomenant la integració dels immigrants de segona generació (¿?).

S'ha parlat d'identitats individuals i colectives i de com aquestes es construeixen (passarà als annals l'anècdota explicada per Pius Alibek, qui, juntament amb un altre company irakià, va pujar a peu a Montserrat i va dormir tres dies en una cova per intentar comprendre què significa ser català). S'ha parlat dels tipus de discursos amb els que s'afronta i s'enfronta la immigració (inclusius, assimilacionistes, utilitaristes...). S'ha parlat sobre la importància del nivell socioeconòmic de família i entorn. Hem reflexionat sobre el marc legal i jurídic de la immigració (de nou Pius Alibek compartint amb nosaltres el fet esfereïdor que la seva filla petita, nascuda a Catalunya fa tres anys i mig, és una apàtrida degut a l'arbitarietat d'una funcionària de l'embaixada irakí, que es va negar a inscriure-la i per tant, en no tenir passaport, no pot sol·licitar la nacionalitat espanyola per ella).

Però l'afirmació que més m'ha impactat és la reflexió que ha compartit amb nosaltres el Hachmi. Najat ens ha explicat, no en to de cítica si no de lúcida i gairebé ressignada constatació de la realitat, com fa anys que seu en taules rodones similars a aquesta i com té la sensació que la seva filla, nascuda fa pocs mesos, quan sigui adulta, seguirà assistint a altres taules similars.

Jo no sóc immigrant, per tant no parlo des de l'experiència. Però si tinc memòria familiar i, per tant, m'agrada pensar que entenc allò de:

Desahuciado està el que tiene que marcharse
a vivir una cultura diferente...

Sóc filla de pares immigrants que es van conèixer a Catalunya. Hi vaig nèixer l'any 1980 i , per tant, quan vaig prendre consciència del meu jo, la democràcia ja hi estava assentada. Sóc "tan catalana" que els meus companys de Filologia Hispànica de la UAB em deien que quan parlo en castellà se'm nota accent català... 

Però també tinc present que entre els germans del meu pare i la meva mare són 9 immigrants andalusos dels quals només la  germana més petita del meu pare, que va arribar a Ribes de Freser amb 4 anys, es va casar amb un d'aquells que hom anomena "català de soca-rel". I no oblido els tòpics als que s'enfrontaven. Els sogres de la meva tieta enviaven al seu fill (el meu futur tiet) a comprovar si els andalusos s'havien mort de fred a la masia on estaven de masovers pensant que Andalusia era un lloc en què ni tan sols sabien el que era la neu i en el que estaven tot l'any per damunt dels 25º.

No oblido que la germana del meu avi va emigrar a França amb cinc fills petits, una d'ells sord-muda, sense saber ni un borrall de francès i sense saber ni tan sols llegir i escriure en uns anys en què a Europa encara ningú s'havia atrevit a somiar amb la Unió ni el Tractat de Schengen. I no oblido que no per això a França se'ls va negar l'accès a l'incipient sistema de cobertura social que caracteritzava la França de post-guerra.

I he vist familiars meus (i de la germana del meu avi) defensar que ara, en una època en què malgrat totes les dificultats del món vivim uns temps objectivament millors que la post-guerra de la II Guerra Mundial, s'apliquin restriccions en l'accès a les polítiques socials i del benestar als nouvinguts. Se m'escapa totalment com això pot passar en una família que ha emigrat. Potser el Hachmi té raó i l'experiència de l'emigració és tan traumàtica que el primer que es vol és oblidar-la i no auto-identificar-se com immigrants.

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Transparència des del sofà de casa

Font: Marga Cruz, diari "El Mundo"

Molta gent diu que les administracions han de ser transparents. Als carrers se sent dir que són diners de tots, que els ciutadans tenen dret a saber en què es gasten aquests calers, etc. A les tertúlies de bar se sent dir que la situació és insostenible, que l'administració ha estirat més el braç que la màniga i que hem viscut per damunt de les possiblitats del país i ara cal retallar.

Avui he anat a la sessió pública sobre la liquidació del pressupost de 2011 de l'Ajuntament de Ripoll. Una bona oportunitat per veure una fotografia de l'estat de comptes a 31 de desembre de 2011 i per conèixer de primera mà quin tipus de mesures s'estan prenent durant el 2012. I amb un torn de precs i preguntes previst. Us desglosso els assistents:

• Regidors de l'equip de govern: 8 (en faltava un)
• Regidors de l'oposició: 3 (en faltaven 5)
• Periodistes: 3
• Públic general: 5

El nombre total d'assistents no regidors era, doncs, de 8 persones. Els tres periodistes ja sabien com estava el tema perquè se'n va parlar al plenari d'abril. Tres més eren fills de regidors de l'equip de govern per tant hem de suposar que també estaven al cas. Una servidora, que és secretària d'Acció Municipal de l'agrupació local del PSC i que, per tant, ja estava més que informada i una senyora que ha vingut realment a informar-se sobre el tema.

És a dir, només una de les persones presents "no sabia res sobre l'estat de comptes". Ripoll té uns 11.000 habitatants. Les meves sinceres felicitacions per ella, per ser una ciutadana que exerceix com a tal, que vol informació de primera mà per poder parlar amb coneixement de causa.

Sóc conscient que no sóc una ciutadana corrent, que estic molt "polititzada". Però estar polititzada ha volgut dir dedicar part del meu temps lliure a entendre conceptes com "deute viu", per entendre la diferència entre deute i dèficit, per saber com s'organitza un consistori municipal i quins drets i deures tinc com a ciutadana davant de l'administració. No pretenc, tot i que seria meravellós, que tots els ripollesos (tots els catalans, tots els europeus, tots els ciutadans) estiguin igual d'implicats en la vida pública, però si no volem acabar d'enverinar la convivència, cal poder parlar amb un cert coneixement de causa...

La propera persona que em digui que a Ripoll hi manca transparència, li explicaré la gran afluència de púbic que hem tingut avui. La trista realitat avui s'ha imposat. Només una persona ha vingut a informar-se de primera mà de l'estat de comptes de l'Ajuntament, no fos cas que la realitat espatllés una bona tertúlia de bar...

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Si Déu existeix

Crec que si Déu existeix estaria encantat de pagar l'IBI. Fins i tot, potser exigiria pagar-lo, com un d'aquells excèntrics milionaris nord-americans que volen que se'ls hi apugin els impostos.

Si existís de veritat, segurament també li semblaria bé que no existissin determinats privilegis, com aquella amnistia fiscal inventada pel govern del Partit Popular. Ni tampoc crec que veiés amb bons ulls l'eliminació de l'impost de successions o l'esperpèntica situació generada al voltant de Bankia. Segurament, voldria que en la construcció i manteniment de la nostra societat, a cadascú se li exigís la seva justa quota d'esforç, de solidaritat i de sacrifici, i que aquells que més tenen, més paguin. No crec que volgués privilegis de qualsevol classe, ni per a ell ni per a qualsevol altra confessió religiosa o estament de poder, i per aquesta mateixa raó crec que no li acabarien d'agradar els acords d'Espanya amb la Santa Seu del 1979 (precisament perquè estableixen privilegis). I per suposat, seria un ferm activista en pro de la persecució del frau fiscal, que sobretot beneficia a les grans fortunes.

Tinc la sospita de que si existís, buscaria fòrmules per combatre l'especulació financera, que no suportaria la situació de les famílies que no arriben a final de mes o que han de patir un desnonament, que estaria encantat de que reformessin (i reforcéssim) la democràcia, que seria més republicà que no pas monàrquic, que les retallades en sanitat i educació no li farien cap gràcia i que probablement seria més un defensor de l'interés públic que no pas del privat. Em fa l'efecte de que al Déu que jo m'imagino li agradaria veure un món amb més proposta i segurament amb menys protesta, que fins i tot podria ser un defensor del que s'anomenen "causes perdudes".

Però, què puc dir? Sóc ateu i defenso el laicisme com a fòrmula per a encaixar el fet religiós al món en que vivim. I penso que com hauria dit Benedetti, "la veritat no sé si Déu existeix, però si existeix sé que no li molestarà el meu dubte". I, tornant al principi, crec que si Déu existís estaria encantat de pagar l'IBI, fins i tot a Mataró, on (per si no ho sabien) aquest any el rebut s'ha incrementat un 32 %.

Javier Naya

La sobre-mobilització

La societat està indignada. Tant com segurament no es veia des de fa molts anys. La situació general del país és força complicada i la gent es troba constantment sota la pressió d'haver d'afrontar situacions difícils en la seva quotidianitat, en primera persona o bé a través d'algun familiar o conegut. Una quotidianitat que, a més, acostuma a anar acompanyada d'incomprensió i ràbia vers les mesures que adopten els governs conservadors o en un altre àmbit, per exemple, vers les decisions judicials. 

No fa ni sis mesos que la dreta governa a Espanya i la sensació general de la ciutadania és de profund esgotament. Desconec fins a quin punt la gent està disposada a continuar suportant aquesta sensació d'asfíxia... però tinc la impressió de que no gaire més. 

I ho podem comprovar amb fets. En pocs mesos hem viscut una vaga general, manifestacions contra la reforma laboral, protestes contra la pujada de les taxes universitàries, concentracions a les portes dels bancs i caixes, mobilitzacions per intentar aturar desnonaments, campanyes contra les retallades en sanitat i educació, el nou despertar dels moviments del 15-M i similars... i així podríem continuar amb la llista, que seria molt llarga. Hem entrat en una fase del que jo anomeno "sobre-mobilització". 

Aquesta sobre-mobilització implica vàries coses. D'una banda, indica un increment del sentiment d'indignació general de la societat, com deia al principi, i constata que estem vivint un agreujament de les condicions de vida, la societat pateix més. També demostra una certa desorganització d'aquest sentiment, ja que sembla que cadascú lluiti per la seva pròpia causa, quan en realitat hem entrat en una època en la que totes les causes tenen un fil conductor global: ja no hi ha causes de ningú, sinò causes de tots. Però potser els ciutadans s'han tornat (ens hem tornat) massa individualistes per comprendre i assumir això. 

El progressisme i l'esquerra en general es senten partícips i necessitats d'aquest sentiment d'agitació i protesta, a causa de la majoria aclaparadora del conservadurisme a nivell de tots els governs, des de l'àmbit local fins a l'europeu. És una oportunitat per reconèixer els errors del passat i tornar a reconectar i a recomençar des de la base de la política. Seria necessari. 

Però també hi ha riscos. Ens podem desfondar. El ritme d'agitació i protesta es pot tornar insuportable, sobretot pel ciutadà a peu de carrer, i sota aquestes condicions la societat pot acabar resignada i cansada, abaixant el cap. Hi ha un altre risc, potser més perillós. Em refereixo a que la societat també es pugui tornar més permeable als populismes extrems, al resorgir de moviments ultres que trenquen la cohesió i la unitat social sota un discurs fàcil, cru, enganyós i que es construeix des de la visceralitat, des del fons de l'estómac. A Grècia ho hem vist, però a casa nostra també en tenim exemples d'això, sota la forma de partits d'extrema dreta que amb un discurs racista i xenòfob (i demagog) es guanyen el suport del qui pateix i que ha deixat de confiar en un sistema que no li posa les coses gens fàcils. 

Per tant, calen respostes. És bàsic trobar punts de connexió i d'acció conjunta de tot l'espectre progressista (de dins i de fóra dels partits, tant és) per fer efectiva la mobilització, per fer efectiva la lluita social, per no sobre-mobilitzar-nos. Però sobretot, per no deixar espais lliures que siguin ocupats per "missatgers de l'anti-política" o per "pregoners de la catàstrofe". Hem (haurem) de ser més intel·ligents i hàbils per mobilitzar-nos en aquests temps difícils i ser útils a la societat, però sobretot per evitar la maleïda sobre-mobilització que ens condueix cap a una lluita potser estèril, cap a un clima d'incertesa del que segurament sortirem més dèbils alhora que menys cohesionats com a poble i com a societat. 

Javier Naya

De línies vermelles

Fa temps que, en tot aquest assumpte de l'austeritat, l'estalvi i les retallades, es parla de línies vermelles que no s'han de traspassar. La que avui ens ocupa és de les més evidents. El Proyecto de Presupuestos Generales del Estado 2012 no contempla la partida necessària per cubrir el 50% del Salari Minim Interprofessional dels centres especials de treball ni el manteniment dels programes Empleo con Apoyo del Ministerio de Empleo y Seguridad Social. Al Ripollès, a part de l'esforç d'empreses i administracions públiques, comptem amb la inestimable exemple de la Fundació Privada MAP, un centre especial de treball que englova una sèrie d'iniciatives productives en àmbits tant diversos com:

• Manipulats industrials
• Jardineria i forestal
• Reciclatge i venda de tóners
• Neteja i bugaderia industrial
• Serveis mediambientals
• Botigues Segonamà
• Turisme i restauració

En aquests moments de dificultats, la Fundació Privada MAP compta amb 225 treballadors en total entre professionals de serveis residencials i altres serveis, professionals de serveis laborals i administració i 109 persones amb discapacitat i un pressupost de 7 milions d'euros el 40% del qual prové del rendiment dels serveis laborals.

Retallar el suport de les adminsitracions als centres especials de treball o a les empreses que contracten personal discapacitat vol dir abocar a l'atur a persones que no tenen un altre lloc on anar a treballar. Si a mí em despatxen, m'en puc anar a fer una altra cosa (amb totes les dificultats que l'actual situació econòmica comportaria, però la possibilitat la tinc). Si retallem les subvencions, deixarem fora del sistema laboral i productiu a un nombre genys menyspreables de persones que passaran a dependre directament de les seves famílies o de les entitats benèfiques (com agrada la beneficència als partits de dretes...) Aixó sense tenir en compte la limitació en la qualitat de vida i l'assoliment en l'autonomia personal que aquests treballs signifiquen per a les persones amb capacitats diferents. Per aquí sí que no!

Manifestació de 20/05 a Arc de Triomf. Font: Enric Pérez Casas

Notícia a TV3 sobre la concentració

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Zapatero

El passat dissabte vaig tenir ocasió de compartir un parell d'hores amb l'ex-President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, a porta tancada, sense mitjans de comunicació, amb ocasió d'una conferència privada que va oferir davant d'una quarentena de persones a l'Institut Jaime Vera, a la localitat madrilenya de Galapagar. L'esdeveniment va suscitar cert interés mediàtic en determinats espais, fins al punt de que alguns periodistes van acabar redactant una notícia a partir dels "twitts" que alguns dels participants anaven enviant cap a l'exterior.

No seré jo qui desveli aquí una explicació detallada del contingut de la seva intervenció. Les temàtiques van ser extenses i interessants: lideratge, socialdemocràcia, relació dels polítics amb la ciutadania, errors i encerts dels seus anys de govern, economia, estat social, Europa, Llatinoamèrica...

Només m'aturaré breument en dos detalls, que evidencien una diferència de formes i de voluntats que són evidents quan es compara a Zapatero amb els actuals governants del nostre país.

Un, quan va ser preguntat per les recents declaracions de Sarkozy durant la campanya de les eleccions presidencials franceses, en que aquest criticava a l'anterior govern socialista d'Espanya (i al propi Zapatero) i el culpabilitzaba directament de la situació econòmica del nostre país (com si no existís una crisi d'abast mundial). Amb tota sinceritat ZP ens va respondre que malgrat tot, el seu respecte institucional i el seu apreci personal per Sarkozy restaven intactes, que sempre li estaria agraït pel seu suport a Espanya en determinats temes clau, com la lluita contra ETA o la seva ajuda per a que Espanya pogués tenir un seient al G-20.

Dos, quan ens va parlar sobre les seves percepcions i sobre els missatges que els ciutadans li feien arribar en determinats moments del seu mandat. Concretament ens recordava que als primers mesos de l'any 2004, quan va arribar a la Presidència i la dreta més rància i conservadora feia ressonar cada dia la memòria de les víctimes dels atempats de l'11-M, mentre es dedicaven a alimentar la llavor de l'odi social i a sembrar dubtes sobre la democràcia a partir de teories conspiratòries, molta gent li deia "José Luis, dáles caña". I ens va confessar que la seva decisió, per donar resposta a aquest missatge, va ser afrontar-lo amb un "Ante el dáles caña, yo siempre creí que nosotros debíamos hacer algo mucho más importante: dar ejemplo".

En tot moment, em va venir al cap aquella expressió tan gastada del "talante". La recorden? Doncs què volen que els hi digui, després de sentir a Zapatero el dissabte passat i davant de les formes que acompanyen a l'actual govern, que és capaç d'anunciar retallades indiscriminades en Sanitat i Educació amb una nota breu, que agreujarà com mai les diferències entre pobres i rics sense ni tan sols despentinar-se, i amb la convicció de que la millor manera d'explicar-se és amagant la cara o directament fugir correns... els hi reconec que trobo a faltar el coratge polític d'aquell ZP que mai va donar una mínima mostra d'exempció de responsabilitat durant el seu govern i que sempre, absolutament sempre, va donar la cara sense faltar al respecte a ningú.  

El futur ens dirà cap a on naveguem, però de moment, el present ens està fent bona la famosa expressió que deia que "cualquier tiempo pasado fué mejor".

Javier Naya

Emergència sanitària

Font: vivirmejor.com

La constitució espanyola de l'any 1978 defineix, pesi a qui li pesi, en el seu article 1 a Espanya com:

un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político

La Lley 3/1986 de 14 d'abril de Mesures especials en matèria de salut pública, més coneguda com a Llei General de Salut donava acompliment a aquest article 1 i, sobretot, al 43:

1. Se reconoce el derecho a la protección de la salud.
2. Compete a los poderes públicos organizar y tutelar la salud pública a través de medidas preventivas y de las prestaciones y servicios necesarios. La Ley establecerá los derechos y deberes de todos al respecto.
3. Los poderes públicos fomentarán la educación sanitaria, la educación física y el deporte. Asimismo facilitarán la adecuada utilización del ocio.

Mitjançant aquesta llei, la sanitat es desvinculava definitivament de la Seguretat Social, de manera que passava a ser universal (per tots, cotitzants o no) i finançada a través dels Pressupostos General de l'estat i dels de les Comunitats Autònomes. Per deixar-ho clar: la sanitat es finança via impostos (IVA, tabac, gasolina, impostos especials...) i no via cotitzacions. La financem entre tots, treballadors o no, i en gaudim tots.

Fa 15 dies, en compareixença posterior al consell de ministres, el govern del Partit Popular ens sorprenia tornant a vincular la targeta sanitària a la cotització. S'atendria (faltaria més) a qualsevol persona a les urgències hospitalàries però no es tindria accés als serveis que la targeta sanitària proporciona. Per dir-ho d'una manera simple: si tens un accident de cotxe no et deixarem morir a peu de carretera, però ningú et farà controls preventius de res i no tindràs accés als medicaments.

El debat s'ha centrat en l'atenció sanitària dels immigrants en situació irregular (que diversos col·legis de metges i les Comunitats Autònomes de Catalunya, Andalusia i País Vasc ja han dit que seguiran oferint) però la retallada de drets va molt més enllà: què passarà amb els treballadors en pràctiques (que no cotitzen)? què passarà amb les dones que no han cotitzat quan els seus marits morin i la cobertura sanitària que aquests els proporcionen desaparegui? Això sense tenir en compte que mentre el sistema segueixi sent mixte, hi haurà ciutadans que estaran contribuïnt a mantenir el sistema mitjançant els impostos indirectes i sobre el consum però, en canvi, no tindran dret a gaudir-ne...

Un fet a tenir molt en compte per preveure les conseqüències a mitjà termini de deixar fora del sistema a part de la població: gran part del mèrit de la baixa incidència epidemiològica de determinades malalties a la nostra societat el trobem, precisament, en el fet que la població està àmpliament controlada. La sanitat, en aquest sentit, no és només despesa; és inversió. Penseu per un moment en com amb tota seguretat rebrotaran enfermetats més o menys controlades com la tubercul·losi, la sífil·lis, el VIH o la sida si part de la societat només té accés a la sanitat de beneficència (la de les urgències hospitalàries) i no es fa cap tipus de control o seguiment sanitari de ciutadans que no seran conscients del seu estat i propagaran infeccions per simple desconeixement d'estar-les patint o per no poder accedir als medicaments que permetrien controlar-les.

La jugada és mestre. Amb l'excusa de la crisi i de les persones que suposadament abusen del sistema es retallen drets reconeguts en la constitució i s'obre la porta a una sanitat de beneficència (ah, el PP, aquest gran partit constitucionalista...). Però cal posar totes les dade sobre la taula: Espanya dedica poc menys del 6% del seu PIB a l'atenció sanitària (infraestructures, salaris, manteniment, medicaments...) mentre els països de característiques similars amb sistemes mixtes com Holanda (9.4% del seu PIB) o netament privats com EE.UU. (16% del seu PIB) gasten percentatges molt més importants degut a que a l'aportació dels estats cal afegir el que el ciutadà abona de la seva butxaca mitjançant assegurances privades i copagament de serveis i, sobretot, a que l'usuari  només fa servir el sistema quan està realment greu per evitar les despeses que la prevenció li suposen, fet que encareix els tractaments enormement.

El sistema de primes d'assegurances privades basat en que paga més qui més l'utilitza porta a que en els moments on més necessària es sol tornar l'atenció sanitària, arribats a la tercera edat o en casos de malaltia greu, les primes siguin econòmicament inassumibles per la majoria d'usuaris (o directament l'asseguradora es nega a renovar-les) i aquests acabin tornant al sistema públic de salut (allà on n'hi ha, com és el cas d'Espanya i Regne Unit) o a la beneficència, com als EE.UU. Aixó sense tenir en compte l'individualisme egoïsta darrera aquesta opció: perquè he de conribuir a pagar uns serveis que no utilitzo? doncs simplement perquè algun dia els utilitzaràs (o d'aquí uns anys o demà mateix) o els utilitza/rà algú del teu entorn. Arribats a aquest punt agrairàs que algú els pagui per tu en aquells moments. A més, i per si algú no ho havia notat, a la sanitat pública és on en aquests moments hi podem trobar el personal més qualificat, els equipments i tractaments més moderns i és on es desenvolupa la investigació mèdica més avançada. Tot això, cal que ho recordem, amb menys del 6% del PIB estatal.

A què es deu, doncs, aquesta obsessió per retallar la sanitat pública? evidentment no és només qüestió de la necessitat de reduir despesa en moments de forta pressió internacional per reduir el dèficit públic (caram, sempre reben l'educació i la sanitat...) si no d'interessos econòmics privats i personals. Encara hi ha marge per reduir despesa sanitària sense minvar la qualitat del sistema com per exemple implantant la prescripció de medicaments per dosi i no per unitats d'embalatge, fet que només beneficia a la indústria farmacèutica i suposa que part des medicament prescrits s'acabin desperdiciant. Però les mesures preses fins ara no van per aquest camí i no prima l'interès general si no el d'alguns. Cal que recordem qui era Boi Ruiz abans de ser el Conseller de Sanitat? President de la patronal del sector sanitari concertat. Alguna pregunta més? 

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Sobre els peatges, #jotampocvullpagar

Visc al Maresme. Sóc usuari del vehicle privat. Sóc usuari dels peatges. Tots tres elements en el meu cas i en el de tants residents de la meva comarca esdevenen gairebé sinònims, per desgràcia. Diàriament travesso mitja comarca, sovint per autopista i passant pel peatge d'Arenys.

El Maresme conté tres peatges en els seus esquifits 55 quilòmetres. Un d'aquests, el de Vilassar, és el més antic de tot l'Estat, ja que es va inaugurar fa més de 40 anys, durant la última etapa del franquisme. Alguns càlculs sobre els ingressos estimats d'aquest peatge diuen que els maresmencs hem pagat unes 35 vegades el cost d'aquest peatge. Els altres dos peatges tenen el seu origen en l'ampliació de la C-32 des de Mataró fins a Palafolls i daten de la dècada dels 90, quan el govern de CiU a la Generalitat va decidir instaurar nous peatges per pagar la construcció dels nous trams.

Dubto que hi hagi algun altre territori a Catalunya on els ciutadans siguem tan entesos en això de pagar per desplaçar-nos (potser el Garraf, amb els seus túnels), bàsicament perquè per a moltes generacions (com la meva) els peatges són una qüestió de "tota la vida".

Els grans impulsors dels peatges catalans van ser els governs de CiU, amb Jordi Pujol al capdavant. Van mantenir un model basat en la concessió a les constructores, implantant peatges. Així van impulsar la construcció de l'esmentada C-32 entre Mataró i Palafolls i entre Castelldefels i el Vendrell (amb els túnels del Garraf), la C-16 entre Barcelona i Manresa, inclosos els túnels de Vallvidrera, i també el túnel del Cadí. El peatge és el model de CiU.

Als governs del tripartit se'ls ha matxacat mediàticament, però no van construir ni un sol quilòmetre de vies de peatge. Al 2003 hi havia a Catalunya 194 quilòmetres d'autopistes de peatge i 154 quilòmetres d'autovies lliures de peatge. El 2010 hi havia 194 quilòmetres d'autopistes de peatge i 248 quilòmetres d'autopistes lliures de peatge. Veuen la diferència?  

Els governs d'esquerres van apostar per un model diferent al de CiU. A més, en alguns peatges, es va aprovar aplicar mesures de reducció del cost del peatge (en el cas del Maresme, amb la complicitat del territori, a través de l'Acord de Mobilitat de la comarca). Aquestes mesures haurien permès que els residents al Maresme paguessin menys per travessar els peatges de la comarca (en alguns casos es contemplava fins i tot la gratuïtat total del peatge) i contemplaven, a més, la construcció d'una via alternativa lliure de peatge, l'anomenada Ronda del Maresme. Tota aquesta feina va ser ensorrada de forma vergonyosa per CiU quan Artur Mas va esdevenir President de la Generalitat, arribant fins i tot al cas de que l'Estat va pagar a la Generalitat 400 milions d'euros per millorar la mobilitat a la comarca i els maresmencs no n'hem vist ni un sol euro invertit a la comarca. 

El peatge no és un tema menor per als que vivim al Maresme. I l'iniciativa de la Plataforma #novullpagar a tornat a posar la qüestió al centre del circ mediàtic en que a vegades es converteix la política, cosa que sincerament s'agraeix, ja que ens permet debatre públicament sobre el tema. Espero que tot plegat no ho deixem en una simple rabieta. Perquè crec que més enllà de rabietes, els catalans (i particularment els maresmencs), necessitem mesures serioses sobre el tema i suficient voluntat i valentia política com per afrontar la qüestió. I si us plau, quan arribi el moment recordin amb el seu vot qui és qui, qui són amics del peatges i qui som els que lluitem per un canvi de model buscant solucions. 

 

Perquè al cap i a la fi, #jotampocvullpagar.

 

Javier Naya

Arriba los pobres del mundo

Avui, Dia internacional dels Treballadors, us deixo l'himne de La Internacional Socialista i us convido a tafanejar la seva pàgina web per descobrir sobre quins temes estan treballant tots els partits socialistes a nivell planetari. 

          Arriba los pobres del mundo,                                     Removamos todas las trabas

          en pie, los esclavos sin pan.                                      que oprimen al proletario.

          Alcémonos todos al grito:                                            Cambiemos el mundo de base

          ¡Viva la Internacional!                                                   hundiendo el imperio burgués.

                                                   

                                             Agrupémonos todos en la lucha final

                                             y se alzan los pueblos ¡Por la Internacional!

                                            Agrupémonos todos en la lucha final

                                             y se alzan los pueblos con valor ¡Por la Internacional!

          El día que el triunfo alcancemos                                Del hombre el hombre es hermano,

          ni esclavos ni dueños habrá                                       derechos iguales tendrán.

          Los odios que al mundo envenenan                          La Tierra será el paraíso 

          al punto se extinguirán.                                                patria de la Humanidad.

                                        

                                             Agrupémonos todos en la lucha final

                                             y se alzan los pueblos ¡Por la Internacional!

                                            Agrupémonos todos en la lucha final

                                             y se alzan los pueblos con valor ¡Por la Internacional!

  

 @NostraPolitica 

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Cristina Gallach: ens parla el Consell de la Unió Europea

Edifici Justus Lipsius del Consell

Aquesta setmana he estat dos dies de visita a Brusel·les amb els companys del Máster en LGP. La finalitat del viatge era aprofundir en el coneixement de les institucions europees. Al Consell de la Unió Europea, ens va rebre Cristina Gallach, periodista de Sant Quirze de Besora (si Sant Google no m'ha enganyat) a qui alguns recordareu com a portaveu de Javier Solana en les seves etapes com a Secretari General de la OTAN i posteriorment, alt representant de la PESC. Actualment, la Cristina és portaveu del Consell i membre de la Direcció de Comunicació i Informació. En la nostra trobada, Cristina Gallach ens va exposar el moment pel que està passant el procés de construcció europeu. Actualment Europa s'enfronta a una triple crisi i, per cadascuna d'elles, va exposar una estratègia de sortida. La trobada prometia i no va defraudar!

1. La crisi de l'euro

L'euro representa actualment el cor del procés de construcció de la Unió, tot i que només 17 dels 27 són membres de l'eurozona. No cal que entrem a descriure els desafiament a què en aquest moment s'enfronta ja que tots els tenim dolorosament presents: el deute sobirà, les primes de risc, els mercats, el BCE i el FMI, les intervencions a països membres de la zona euro, les polítiques d'austeritat... Actualment, però, sembla que aquesta crisi gairebé està en fase de ser superada, ja que el nucli dur de la ortodòxia de l'austeritat, format per Holanda, Alemanya i Finlàndia, seguits per França, ha perdut una de les seves potes amb la caiguda del govern holandés davant la impossibilitat d'aprovar els seus pressupostos i la previsible derrota de Sarkozy a les presidencials de França, fets que comportaran un canvi en els lideratges europeus que implicarien després un canvi de la política de l'austeritat cap a una de més expansiva o, com a mínim, més permisiva i relaxada en els temps de reducció del dèficit. No parlem exactament del final de la furibunda crisi econòmica si no de la del euro, però també és cert que el final d'aquesta crisi pot ser l'inici del final de l'econòmica. Hem vist fins ara com l'austeritat ha portat moltes economies, entre elles l'espanyola, gairebé a la inanició, mentre altres més expansives com la dels EE.UU. comencen a aixecar cap, amb dades econòmiques positives després de la vermellor dels últims anys.

2. Crisi de confiança en les funcionament de les institucions

Plenari del Parlament Europeu a Brusel·les

El dia 1 de desembre de 2009 entrava en vigor el Tractat de Lisboa, que dotava Europa d'entitat jurídica i capacitat per signar tactats internacionals de forma unitària, s'evitava l'estancament institucional amb el vot per majoria qualificada al Consell i es dotava el Parlament Europeu de major autonomia i pes polític. La ratificació arribava al final d'un periode d'alta esperança europeista i de bonança econòmica que havia durat uns anys i just en el moment en què començàvem a veure la realitat de la crisi financera. Tot i els grans canvis introduïts pel Tractat de Lisboa, la velocitat en la presa de decisions segueix sent percebuda con lenta i desacompassada respecte al ritme en el que els canvis es produeixen a la societat civil. La realitat és que som 27estats amb polítiques no compartides per la totalitat dels 27. Alguns hem adoptat l'Acord de Schengen, altres no. Alguns hem adoptat l'euro, d'altres no. Certament, sembla que en moments com l'actual aquesta lentitut i diferències no estan ben compreses (o ben explicades) però també és veritat que aquesta geometria variable de moment ens ha funcionat per mantenir unides 27 realitats molt diferents entre sí i cal fer-ho entendre als ciutadans europeus. 

3. Crisi de legitimitat

Banderes dels 27

En aquests moments és quan estem trobant la major distància entre la ciutadania i les institucions europees. Els estats han traspassat part de la seva sobirania a les institucions superiors, però no han contribuït a traspassar als seus ciutadans el sentiment, l'orgull i la il·lusió de pertinença a Europa. El Parlament té cada vegada major poder i capacitat de decisió i influència sobre la vida dels ciutadans, però en canvi la participació en les eleccions és cada cop menor. Els estats han vingut fent un discurs nacional en clau "cal complir amb Brusel·les" que desemboquen en aquest desafectament quan són aquests mateixos estats membres els que han contribuït a pendre les decisions que després denuncien de manera populista amb objectius curtplacistes que acaben perjudicant més a Europa del que els beneficien a ells. Només contrarestarem aquest dircurs deslegitimador d'Europa amb un gran esforç didàctic i de divulgació dirigit a crear una opinió púplica europea. No es tracta tant de tenir una única cara si no que els missatges siguin unitaris, arribin i es facin en clau europea quan es tracta de temes que ens afecten a tots (o part) dels membres. Per posar uns exemples, no pot ser que França critiqui a Itàlia pels immigrants que li arriben a través de la seva frontera comú, ni es pot repetir un episodi com la crisi del "cogombre español", durant la qual Alemanya va criticar amb poques o sense cap prova el controls sanitaris espanyols durant la crisi del bacteri E-Coli.

Bonus-Track

Certament, el procés de construcció de la Unió Europea s'enfronta a 3 crisis dures, però també hem de saber mirar les coses amb una mica de perspectiva i relativitzar la problemàica. Molts països volen entrar a la UE o sumar-se a l'acord de Schengen i estan treballant molt durament tot i que la Unió mai els ha donat garanties d'entrar per qüestions geo-polítiques (cas d'Ucrania o d'algunes repúbliques ex-iugoslaves). La Unió és encara avui el mirall en el que molts es voldrien veure reflectits. Bonus 2: La renda per càpita mitjana de la Unió és de 40.000$ anuals, mentre la de la China és d'uns 4.000$ anuals. ¡Al loro! ¡Que no estamos tan mal!

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Cèsar, els Borbons i la III República

Bronze de Cèsar a Rimini. Font: Wikipedia

Plutarc explica a Vides paral·leles una anècdota sobre Juli Cèsar i la seva dona. Resumint, un home enamorat de Pompeya va entrar d'amagat a casa de Cèsar per poder apropar-se a ella i Cèsar els va castigar a tots dos, tot i estar segur que la seva dona no li havia estat infidel, perquè per l'emperador romà: 

la dona de Cèsar no només ha de ser casta i pura sinó que, a més, cal que ho sembli

Des de fa un temps assistim, cada cop més perplexes, a l'espectacle bodevilesc, per no dir esperpèntic, de la família reial espanyola. Després de les revelacions de tràfic d'influències, desviament de fons públics i blanqueig de capitals del gendre del rei i marit de la infanta Cristina, Iñaqui Urdangarín,  mitjançant la separata Noos del cas Palma Arena, la setmana passada arribaven l'affaire Froilán i l'accident del rei a una cacera d'elefants. Tot aixó la mateixa setmana en què es commemoraven els aniversaris  del Sábado Santo Rojo (9 d'abril, 35º aniversari) i la proclamació de la II República (14 d'abril, 81 aniversari). Ni fet expressament!

Totes aquestes qüestions van ser estrelles a la xerrada-col·loqui sobre "Republicanisme a Ripoll" que va tenir lloc a la seu del PSC Ripollès el passat dissabte 14 d'abril. Les aportacions durant la taula rodona, evidentment, van fer referència a tots aquests fets. Però el canvi de sistema organitzatiu de l'estat és la solució? Vagi per endavant que m'estimo més triar el cap d'estat que no pas que aquest títol vagi passant de pares a fills com si encara estiguéssim a l'Edat Mitjana. Però també sorgeixen dubtes, començant pel tipus de forma de govern del nou estat republicà perquè no és el mateix sistema el de França i els EE.UU, països netament presidencialistes que el de Itàlia o Alemanya, on la figura del President és institucional, de manera similar a la monarquia espanyola.

Un altre dels recels que el canvi d'organització de l'estat presenta és la representativitat davant tots els ciutadans que un cap d'estat provinent d'un partit polític podria tenir. Només un exemple: algú imagina a José Maria Aznar de president de la República? Val més no pensar-hi. També és cert que el control dels mitjans de comunicació seria molt més gran. Segurament aquest president de la III República no podria anar amb uns amics a caçar elefants sense que tot el país ho sabés el segon després. Al cap i a la fi, aquest cop només ho hem sabut perquè va tenir un accident i el van haver d'operar...

Durant anys, la família reial i especialment el rei Joan Carles I, ha set una figura molt protegida tant pels estaments polítics com els socio-econòmics i els mitjans de comunicació. La sensació d'impunitat i de tenir carta blanca tant pels negocis com pels assumptes més personals havia de ser important. En els últims anys, però, aquesta impunitat ha començat a trencar-se, sobre tot a partir del divorci de la infanta Elena. Avui, qualsevol mitjà s'atreveix a parlar de manera més o menys velada de la vida privada dels monarques, també des dels mitjans més conservadors. Hi ha qui relaciona aquest fet amb l'intent de recentralització de l'estat espanyol. El canvi de model d'estat, la proclamació d'una III República, obligaria a redactar una nova constitució, fet que s'aprofitaria per liquidar el model autonòmic. Teoria de la conspiració o veritat oculta? Sigui com sigui, hi haurem d'estar atents. 

En el que si van coincidir els assistents a la xerrada de Ripoll és en la necessitat que la família reial s'apliqui la màxima que, en el seu moment, va fer famosa Juli Cèsar. Han de ser "casts, purs i a més, semblar-ho". I no sé fins a quin punt, una disculpa que cap en una piulada  és la resposta que els ciutadans estàvem esperant...

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Cercar confiança generant desesperança

 Fa molts mesos, des de que la crisi econòmica ens va començar a ensenyar el significat dels termes "deute sobirà" i "mercat financer", el concepte de la recerca de confiança per part dels governs dels estats es va tornar un habitual dels espais mediàtics del nostre dia a dia. Es va tornar habitual comprovar com els governs començaven a prendre mesures econòmiques que, especialment en alguns casos, donaven la sensació d'estar dictades més al servei d'aquests ens estranys que són els mercats financers que no pas els propis ciutadans. 

Les pujades i baixades de la prima de risc es van tornar un clàssic de l'obertura dels telenotícies i de les portades dels diaris i, els pobres ciutadans vam començar a sospitar vagament que per sota de les nostres vides, existia un món soterrani on els especuladors jugaven perversament amb el desmantellament de l'Estat del Benestar, que dit d'una altra manera, vol dir serveis públics bàsics, com la sanitat, el transport o l'educació. Un món invisible però terriblement perceptible i cada cop més palpable.

Des d'un bon principi, el nou govern d'Espanya amb el flamant President Mariano Rajoy al capdavant d'una majoria absoluta incontestable, es va llençar a la muntanya rusa d'atendre les demandes del mercat, de perseguir el dèficit a base de retallades sobre serveis bàsics, de retallar els drets dels treballadors amb una reforma laboral pactada amb ningú, d'amnistiar fiscalment als especuladors que havien amasat grans fortunes a través del frau, de destruir les polítiques actives d'ocupació (en un país amb gravíssims problemes d'atur), d'hipotecar el futur i les oportunitats dels joves d'aquest país carregant-se les inversions en educació i reduint dràsticament les beques, de desmantellar el sistema públic de sanitat beneficiant als seus amics de les mútues privades... en definitiva, el nou govern d'Espanya es va llençar a la recerca de la confiança dels mercats a costa d'alló que és més bàsic: de les esperances de la gent.

Voler crear confiança a base de generar desesperança no és una bona recepta per afrontar un moment d'evidents dificultats, especialment per la gent més humil, que l'únic que vol és que algú li doni garanties de que a base de treball i esforç, tindrà dret a viure un futur on cap especulador ni cap governant imbécil o irresponsable posarà en entredit o en risc alló que és més bàsic i que ens converteix en ciutadans: la nostra pròpia dignitat i el nostre dret a viure en llibertat.

Javier Naya

Els mitjans progressistes, són progressistes?

L'ambient està molt crispat. La tarda de la jornada de Vaga General del passat 29-M, desenes de milers de persones van sortir al carrer per dir NO, no només a la Reforma Laboral del Partit Popular, si no a les retallades en serveis públics, sanitat, serveis socials i educació o a la política econòmica que porta a condonar l'impost de successions a les grans fortunes "perquè estava al programa electoral", però que rebaixa salaris dels empleats públics sense previ avís.

L'endemà, però, tots els mitjans de comunicació centraven el resum informatiu sobre la jornada de vaga en els incidents causats per uns quants energúmens al centre de Barcelona. Aquestes persones no tenen perdó, certament, perquè van fer molt mal, no només al comerç i a la imatge de Barcelona, si no sobretot al moviment cívic. Mentre es repetien les imatges d'aparadors trencats i contenidors cremats no es parlava de la massiva movilització o del ridícul del govern central, alterant les dades del consum elèctric mentre qualsevol ciutadà en podia fer el seguiment minut a minut  a la web de Red Eléctrica Española. Aquesta reacció és esperable en els mitjans que donen suport tant al govern central com l'autonòmic, però sorpren el seguidisme dels pocs mitjans més progressistes.

Il·lustració de Marco Marilungo

Reconec que tinc una certa animadversió a un dels proclamats gurús del periodisme progressista, Jordi Évole, que va començar el dia que li va donar veu a Josep Anglada, líder de la populista, neo-feixista, ultra-dretana i racista Plataforma per Catalunya (em nego a posar un enllaç ni al seu lloc web ni al programa d'Évole). Sí, molta conyeta i molta crítica, però li va donar una projecció pública en horari de màxima audiència en un canal d'abast nacional de manera gratuïta que debia provocar que Anglada encara rigui. Un somni fet realitat per ell!

La cosa no va millorar amb el seu viatge a EE.UU., visita a Guantánamo inclosa. Després d'un gran treball de producció que li va permetre fer el propi viatge a Guantánamo i entrevistar a Governadors titllats de racistes anti-hispans o a patrulles ciutadanes de frontera, Évole seguia fent els seus acudits escudant-se aquesta vegada en la incomprensió de l'idioma de la persona que tenia davant i que li havia ofert el seu temps esperant que el programa tindria un altre aire. I no estic defensant aquesta col·lecció de personatges ni el que representen, si no denunciant com Évole s'aprofita de la bona fe dels entrevitats per riure a la seva cara. Si aquesta és la manera de defensar postures contràries a la d'aquestes (o altres) persones, tot i estar d'acord en el fons, aturin el món, que jo baixo.

Tampoc defenso la reacció del grup de persones que es van colar a Grècia a l'entrevista a plató d'un polític ultra-dretà i van agredir al periodista amb llançament de yogurs i ous. La violència, com deia Gandhi, no és el camí. El que si crec que cal destacar d'aquesta acció és que es considera responsable al periodista de donar veu a una persona que representa un partit i unes idees que en aquests moments són més perilloses que mai. No n'hi ha prou amb ridiculitzar actes i ideologies, sovint és molt millor no donar ni veu a segons qui. Com deia la meva àvia: "el mayor desprecio es no hacer aprecio"

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

La lluita per la credibilitat o més usos polítics de twitter

Fotografia: ACN

Visc a Ripoll, capital del Ripollès o, com diu el tòpic, el Bressol de Catalunya. Tenim la sort relativa de comptar amb estació de tren, concretament de la línia Rodalies-3 Barcelona-Vic-Ripoll-Puigcerdà. Si coneixeu una mica les vicissituts ferroviàries del país, estareu al cas sobre el lamentable estat d'aquesta línia de tren. Per posar un exemple fàcil d'entendre us diré que el trajecte Ripoll-Barcelona es fa actualment en 5 minuts menys que a principis del segle passat.

Una de les reivindacions més repetides dels últims 15 anys és la millora de la comoditat dels combois. Es tracta de trens de rodalies que no són apropiats per fer trajectes que, en el cas dels trens que paren a totes les estacions, s'acosten ales dues hores. El passat 14 de setembre el Conseller Lluís Recoder anunciava una inversió de 3M€ que havia de donar-hi resposta i fer possible que disfrutessim d'uns trens més còmodes a partir del març de 2012. 

A principis d'aquest mes de març el Conseller visitava el Ripollès, aquest cop per inaugurar la renovació de l'estació de Queralbs de la línia del cremallera de Núria de FF.GG. Ni una paraula sobre els trens de la línia de Rodalies 3. Dos dies després, anunciava que la reforma promesa no arribaria per incompliment per part de Renfe de les inversions promeses. Demà 4 d'abril tornarà a visitar la comarca i és aquí on entrem en joc una servidora i el Twitter: 

Certament, i com ja vaig comentar anteriorment, twitter és una bon eina per acostar a polítics i dirigents a la ciutadania. És molt d'agrair que el sr. Conseller s'hagi prestat a intentar aclarir-me a mi, una ciutadana corrent, la qüestió de la millora dels trens de la línia R-3. També és cert, però, que en els moments en què vivim, en els que constantment política i polítics es veuen atacats i desacreditats, per recuperar aquesta credibilitat qüestionada cal alguna cosa més que apropar-se al ciutadà mitjançant un bon ús de les noves tecnologies. 

Resumint, el sr. Recoder no m'ha acabet de convéncer. Jo, com a ripollesa, fins i tot hagués entés el retard si aquest s'hagués anunciat quan se'n va tenir constància (cosa que segurament va passar molt abans del 14 de març). Als ciutadans, com a mínim a mi, m'interessa molt més un polític que dona la cara quan van maldades que no pas un que es tanca al seu despatx a fer comunicats i donar explicacions, encara que me les estigui donant a mi directament. Això sí que contribuiria a recuperar la bona imatge dels nostres dirigents!. Cal ser-hi a les dures i a les madures.

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Quan érem pioners

La promulgación de la Constitución de 1812, Salvador Viniegra

 

Tal dia com avui, fa 200 anys es promulgava a Cádiz la primera constitució d'Espanya, coneguda després com La Pepa. Espanya es convertia així en el tercer país en tota la història en dotar-se de Carta Magna després dels EE.UU. (1787) i França (1791). 

La de les Corts de Cádiz era una de les més liberals (en el sentit històric del terme) de l'època. En el Capítol 1 "De la nación española" ja es recollia que "la nación española es libre e independiente y no es ni puede ser patrimonio de ninguna familia ni persona" i recollia els drets de llibertat d'impremta, llibertat civil o a la propietat. En el Capítol 3, "Del gobierno", s'establia que l'objectiu del govern era "la felicidad de la Nación [y] el bienestar de los individuos que la componen". S'establia també i per primer cop a Espanya un sistema basat en la separació de poders legislatiu, executiu i judicial i, també per primer cop esl espanyols deixaven de ser "súbdits" per passar a ser "ciutadans". Pots llegir íntegra la Constitució de Cádiz aquí.

 

Espanya deixava enrera l'absolutisme i esdevenia un país pioner, dotat d'una constitució que acabaria servint de model a les joves repúbliques ibero-americanes durant els seus processos d'independència de la metròpoli europea. Havia arribat la modernitat. L'alegria, però, durava poc. Ferràn VII la derogava el 1814, tot i que s'aplicà durant els diferents governs liberals-progressistes del primer terç de segle, mentre els conservadors de l'època la rellegaven a l'ostracisme.

Quan José Luís Rodríguez Zapatero, en aplicació del programa electoral que l'havia portat a la presidència del govern l'any 2004 promulgava les lleis del Matrimoni Igualitari, la Memòria Històrica, de Salut Sexual i Reproductiva i  Interrupció Voluntària de l'Embaràs o de l'Autonomia Personal i l'atenció a la Dependència, tornava a situar Espanya a l'avantguarda mundial en el reconeixement de drets als ciutadans espanyols. 

En només 100 dies de govern de Mariano Rajoy, el Partit Popular i la onada conservadora (els que avui s'auto-anomenen "liberals", en un contra-sentit històric que gairebé fa mal d'orelles) estan aconseguint desmantellar el llegat progressista dels governs de Zapatero, de la mateixa manera que els conservadors del XIX van desmantellar el llegat de La Pepa. La comparació pot semblar supèrflua però sentint (o llegint) als "liberals" d'avui, "conservadors" d'ahir, en els actes de commemoració del bi-centenari sembla o que no hagin volgut entendre entès res o que segueixin pensant que vàrem néixer ahir. No ens mamem el dit!. A més a més, amb un mal gust més que discutible...

Teófila Martínez a la portada del Magazine de El Mundo

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Perquè el 29 de març faré vaga (i tu també n'hauries de fer)

Si encara estàs pensant si fer o no fer vaga, si el discurs de la por que fa mesos que repeteixen constantment està començant a calar en tu, si encara tens dubtes:

Ja no cal que l'autoritat laboral autoritzi els Expedients de Regulació d'Ocupació. AIXÒ SOL JA JUSTIFICA UNA VAGA!!! Però hi ha més motius:

1. Eixampla els supòsits d'acomiadament procedent i redueix les indemnitzacions. Ara ja no cal tenir pèrdues, ara n'hi ha prou amb un descens dels beneficis o de les vendes. I cap a casa amb 20 dies per any amb un màxim de 12 mensualitats. I si tot i les facilitats, l'acomiadament és improcedent, pasem de 45 dies/any a 33/dies any amb un màxim de 24 mensualitats (abans 42).
2. Es podrà treballar amb un contracte de formació durant 3 anys amb les condicions precàries que aquest comporta. Fins que l’atur no estigui per sota del 15% s'amplia la franja d'edat a la q ue se li aplica aquest contracte, arribant als 30 anys.
3. El nou “contracte per a emprenedors” (empreses menors de 50 treballadors) té un període de prova d’un any, de manera que quan quedi un dia per fer l’any et podran dir que no has passat el període de prova i acomiadar‐te sense cap mena d’indemnització.
4. L’empresa podrà realitzar modificacions substancials de les condicions de treball quant a jornada, horari, règim de treball a torns, quantia salarial... I si no et semble bé, allà tens la porta: indemnització de 20 dies/any amb un màxim de 9 mesos. Em sembla que aquesta serà la bona...
5. La fulminació de la negociació col∙lectiva que regula les condicions laborals. I tots sabem el poder d'un treballador davant tota l'empresa
6. La falta d’assistència justificades que assoleixin el 20% de les jornades hàbils en dos mesos o el 25% en 4 mesos dins d’un període d’un any fanq ue un acomiadament sigui procedent. HE DIT JUSTIFICADES!
7. L’aplicació de l’acomiadament per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció es podrà aplicar als treballadors laborals del sector públic. 

I perquè la crisi está sent llarga, profunda i dura, certament, pero no l'hem de pagar només els que no l'hem provocat!!

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

2012: L'any que Gallardón va perdre els papers, el centre polític i la batalla retòrica.

EL CAS DE LA "VIOLÈNCIA DE GÈNERE ESTRUCTURAL"

Fotografia: publico.es

En infinitats d'ocasions es va sentir la proposta mig en broma (o no tant) de fer un intercanvi de cromos PSOE-PP. El Partit Popular es quedava amb José Bono i Rodríguez Ibarra mentre el PSOE es quedava amb Alberto Ruiz Gallardón, l'aleshores "popular" en el sentit estricte de la paraula, alcalde de Madrid. Sort de no haver fet el canvi... En els tres mesos que Gallardón fa que és ministre, ja ha provocat més d'una polèmica amb els seus plans i les seves declaracions. La última, aquest mateix dissabte quan en resposta a El país, afirmava que: 

la presencia de un crucifijo en un centro público es un símbolo de paz

De moment, però, i a l'espera de futures ficades de pota, Gallardón passarà a la història com el ministre de Justícia que considerava que calia canviar la llei de l'avortament perquè una "violència de gènere estructural" avocava a les dones a avortar per por, entre d'altres coses, a perdre la feina. I tot aixó el dimecres set de març, un dia abans del Dia Internacional de la Dona Treballadora. Si això fos twitter, i sense entrar a valorar políticament les declaracions, ja d'entrada s'hauria guanyat per matusser i insensible uns grans #oletu, #veteatupueblo i #etfelicitofill.

De fet va ser a Twitter on es van veure, immediatament, les reaccions a la seva més que desafortunada intervenció en la Sessió de Control de la setmana passada. En qüestió d'hores el hashtag #violenciaestructural assolia els primers llocs entre els temes del moment i la premsa es feia ressó dels més destacats.

Relliscada o no, Gallardón aprofitava la lacra de la violència de gènere, que l'any passat va costar al vida a 61 dones a l'Estat Espanyol, però que sufreixen, en silenci o no, desenes de milers més de dones, per justificar un canvi en la llei d'avortament a terminis que havia significat acabar amb l'alegalitat (o ilegalitat, recordem que vam veure dones als tribunals) de l'anterior llei espanyola per supòsits (violació, malformació o perill per la integritat física o psicològica de la mare). 

Si no fos tan trist i depriment, gairebé semblaria un acudit de dubtós gust que el mateix govern que ha eliminat el Ministeri d'Igualdat i que acaba d'aprovar una reforma laboral que retalla la protecció dels treballadors, que fa possible l'acomiadament lliure emparant-se en supòsits econòmics obscurs i que abarateix l'acomiadament reduint les indemnitzacions a menys de la meitat vingui ara a parlar de la "violència extructural" que sofrim les dones en l'àmbit laboral pel fet de quedar-nos (o poder arribar algun dia a quedar-nos) embarassades.

L'insult a la intel·ligència col·lectiva que les declaracions del sr. Gallardón suposaven no ha passat despercebut. El ciutadà fa temps que ha assolit la majoria d'edat política i el Partit Popular i el seu ministre de Justícia han perdut aquesta batalla als mitjans. Amb la seva majoria absoluta podran (com estan fent) fer i desfer, però com a mínim ja no els comprem la moto que ens volen vendre. El Partit Popular tenia un deute amb la Conferència Episcopal, que va mantenir la societat movilitzada per ells en alguns temes, però no ha aconseguit dissimular que l'únic que cerca amb aquesta reforma és pagar aquest deute.

Fotografia: EFE

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés
@AB_Aviles