 |
| Edifici Justus Lipsius del Consell |
Aquesta setmana he estat dos dies de visita a Brusel·les amb els companys del Máster en LGP. La finalitat del viatge era aprofundir en el coneixement de les institucions europees. Al Consell de la Unió Europea, ens va rebre Cristina Gallach, periodista de Sant Quirze de Besora (si Sant Google no m'ha enganyat) a qui alguns recordareu com a portaveu de Javier Solana en les seves etapes com a Secretari General de la OTAN i posteriorment, alt representant de la PESC. Actualment, la Cristina és portaveu del Consell i membre de la Direcció de Comunicació i Informació. En la nostra trobada, Cristina Gallach ens va exposar el moment pel que està passant el procés de construcció europeu. Actualment Europa s'enfronta a una triple crisi i, per cadascuna d'elles, va exposar una estratègia de sortida. La trobada prometia i no va defraudar!
1. La crisi de l'euro
L'euro representa actualment el cor del procés de construcció de la Unió, tot i que només 17 dels 27 són membres de l'eurozona. No cal que entrem a descriure els desafiament a què en aquest moment s'enfronta ja que tots els tenim dolorosament presents: el deute sobirà, les primes de risc, els mercats, el BCE i el FMI, les intervencions a països membres de la zona euro, les polítiques d'austeritat... Actualment, però, sembla que aquesta crisi gairebé està en fase de ser superada, ja que el nucli dur de la ortodòxia de l'austeritat, format per Holanda, Alemanya i Finlàndia, seguits per França, ha perdut una de les seves potes amb la caiguda del govern holandés davant la impossibilitat d'aprovar els seus pressupostos i la previsible derrota de Sarkozy a les presidencials de França, fets que comportaran un canvi en els lideratges europeus que implicarien després un canvi de la política de l'austeritat cap a una de més expansiva o, com a mínim, més permisiva i relaxada en els temps de reducció del dèficit. No parlem exactament del final de la furibunda crisi econòmica si no de la del euro, però també és cert que el final d'aquesta crisi pot ser l'inici del final de l'econòmica. Hem vist fins ara com l'austeritat ha portat moltes economies, entre elles l'espanyola, gairebé a la inanició, mentre altres més expansives com la dels EE.UU. comencen a aixecar cap, amb dades econòmiques positives després de la vermellor dels últims anys.
2. Crisi de confiança en les funcionament de les institucions
 |
| Plenari del Parlament Europeu a Brusel·les |
El dia 1 de desembre de 2009 entrava en vigor el Tractat de Lisboa, que dotava Europa d'entitat jurídica i capacitat per signar tactats internacionals de forma unitària, s'evitava l'estancament institucional amb el vot per majoria qualificada al Consell i es dotava el Parlament Europeu de major autonomia i pes polític. La ratificació arribava al final d'un periode d'alta esperança europeista i de bonança econòmica que havia durat uns anys i just en el moment en què començàvem a veure la realitat de la crisi financera. Tot i els grans canvis introduïts pel Tractat de Lisboa, la velocitat en la presa de decisions segueix sent percebuda con lenta i desacompassada respecte al ritme en el que els canvis es produeixen a la societat civil. La realitat és que som 27estats amb polítiques no compartides per la totalitat dels 27. Alguns hem adoptat l'Acord de Schengen, altres no. Alguns hem adoptat l'euro, d'altres no. Certament, sembla que en moments com l'actual aquesta lentitut i diferències no estan ben compreses (o ben explicades) però també és veritat que aquesta geometria variable de moment ens ha funcionat per mantenir unides 27 realitats molt diferents entre sí i cal fer-ho entendre als ciutadans europeus.
3. Crisi de legitimitat
 | |
| Banderes dels 27 |
En aquests moments és quan estem trobant la major distància entre la ciutadania i les institucions europees. Els estats han traspassat part de la seva sobirania a les institucions superiors, però no han contribuït a traspassar als seus ciutadans el sentiment, l'orgull i la il·lusió de pertinença a Europa. El Parlament té cada vegada major poder i capacitat de decisió i influència sobre la vida dels ciutadans, però en canvi la participació en les eleccions és cada cop menor. Els estats han vingut fent un discurs nacional en clau "cal complir amb Brusel·les" que desemboquen en aquest desafectament quan són aquests mateixos estats membres els que han contribuït a pendre les decisions que després denuncien de manera populista amb objectius curtplacistes que acaben perjudicant més a Europa del que els beneficien a ells. Només contrarestarem aquest dircurs deslegitimador d'Europa amb un gran esforç didàctic i de divulgació dirigit a crear una opinió púplica europea. No es tracta tant de tenir una única cara si no que els missatges siguin unitaris, arribin i es facin en clau europea quan es tracta de temes que ens afecten a tots (o part) dels membres. Per posar uns exemples, no pot ser que França critiqui a Itàlia pels immigrants que li arriben a través de la seva frontera comú, ni es pot repetir un episodi com la crisi del "cogombre español", durant la qual Alemanya va criticar amb poques o sense cap prova el controls sanitaris espanyols durant la crisi del bacteri E-Coli.
Bonus-Track
Certament, el procés de construcció de la Unió Europea s'enfronta a 3 crisis dures, però també hem de saber mirar les coses amb una mica de perspectiva i relativitzar la problemàica. Molts països volen entrar a la UE o sumar-se a l'acord de Schengen i estan treballant molt durament tot i que la Unió mai els ha donat garanties d'entrar per qüestions geo-polítiques (cas d'Ucrania o d'algunes repúbliques ex-iugoslaves). La Unió és encara avui el mirall en el que molts es voldrien veure reflectits. Bonus 2: La renda per càpita mitjana de la Unió és de 40.000$ anuals, mentre la de la China és d'uns 4.000$ anuals. ¡Al loro! ¡Que no estamos tan mal!
Anna-Belén Avilés
No hay comentarios:
Publicar un comentario