 |
| Bronze de Cèsar a Rimini. Font: Wikipedia |
Plutarc explica a Vides paral·leles una anècdota sobre Juli Cèsar i la seva dona. Resumint, un home enamorat de Pompeya va entrar d'amagat a casa de Cèsar per poder apropar-se a ella i Cèsar els va castigar a tots dos, tot i estar segur que la seva dona no li havia estat infidel, perquè per l'emperador romà:
la dona de Cèsar no només ha de ser casta i pura sinó que, a més, cal que ho sembli
Des de fa un temps assistim, cada cop més perplexes, a l'espectacle bodevilesc, per no dir esperpèntic, de la família reial espanyola. Després de les revelacions de tràfic d'influències, desviament de fons públics i blanqueig de capitals del gendre del rei i marit de la infanta Cristina, Iñaqui Urdangarín, mitjançant la separata Noos del cas Palma Arena, la setmana passada arribaven l'affaire Froilán i l'accident del rei a una cacera d'elefants. Tot aixó la mateixa setmana en què es commemoraven els aniversaris del Sábado Santo Rojo (9 d'abril, 35º aniversari) i la proclamació de la II República (14 d'abril, 81 aniversari). Ni fet expressament!
Totes aquestes qüestions van ser estrelles a la xerrada-col·loqui sobre "Republicanisme a Ripoll" que va tenir lloc a la seu del PSC Ripollès el passat dissabte 14 d'abril. Les aportacions durant la taula rodona, evidentment, van fer referència a tots aquests fets. Però el canvi de sistema organitzatiu de l'estat és la solució? Vagi per endavant que m'estimo més triar el cap d'estat que no pas que aquest títol vagi passant de pares a fills com si encara estiguéssim a l'Edat Mitjana. Però també sorgeixen dubtes, començant pel tipus de forma de govern del nou estat republicà perquè no és el mateix sistema el de França i els EE.UU, països netament presidencialistes que el de Itàlia o Alemanya, on la figura del President és institucional, de manera similar a la monarquia espanyola.
Un altre dels recels que el canvi d'organització de l'estat presenta és la representativitat davant tots els ciutadans que un cap d'estat provinent d'un partit polític podria tenir. Només un exemple: algú imagina a José Maria Aznar de president de la República? Val més no pensar-hi. També és cert que el control dels mitjans de comunicació seria molt més gran. Segurament aquest president de la III República no podria anar amb uns amics a caçar elefants sense que tot el país ho sabés el segon després. Al cap i a la fi, aquest cop només ho hem sabut perquè va tenir un accident i el van haver d'operar...
Durant anys, la família reial i especialment el rei Joan Carles I, ha set una figura molt protegida tant pels estaments polítics com els socio-econòmics i els mitjans de comunicació. La sensació d'impunitat i de tenir carta blanca tant pels negocis com pels assumptes més personals havia de ser important. En els últims anys, però, aquesta impunitat ha començat a trencar-se, sobre tot a partir del divorci de la infanta Elena. Avui, qualsevol mitjà s'atreveix a parlar de manera més o menys velada de la vida privada dels monarques, també des dels mitjans més conservadors. Hi ha qui relaciona aquest fet amb l'intent de recentralització de l'estat espanyol. El canvi de model d'estat, la proclamació d'una III República, obligaria a redactar una nova constitució, fet que s'aprofitaria per liquidar el model autonòmic. Teoria de la conspiració o veritat oculta? Sigui com sigui, hi haurem d'estar atents.
En el que si van coincidir els assistents a la xerrada de Ripoll és en la necessitat que la família reial s'apliqui la màxima que, en el seu moment, va fer famosa Juli Cèsar. Han de ser "casts, purs i a més, semblar-ho". I no sé fins a quin punt, una disculpa que cap en una piulada és la resposta que els ciutadans estàvem esperant...
Totes aquestes qüestions van ser estrelles a la xerrada-col·loqui sobre "Republicanisme a Ripoll" que va tenir lloc a la seu del PSC Ripollès el passat dissabte 14 d'abril. Les aportacions durant la taula rodona, evidentment, van fer referència a tots aquests fets. Però el canvi de sistema organitzatiu de l'estat és la solució? Vagi per endavant que m'estimo més triar el cap d'estat que no pas que aquest títol vagi passant de pares a fills com si encara estiguéssim a l'Edat Mitjana. Però també sorgeixen dubtes, començant pel tipus de forma de govern del nou estat republicà perquè no és el mateix sistema el de França i els EE.UU, països netament presidencialistes que el de Itàlia o Alemanya, on la figura del President és institucional, de manera similar a la monarquia espanyola.
Un altre dels recels que el canvi d'organització de l'estat presenta és la representativitat davant tots els ciutadans que un cap d'estat provinent d'un partit polític podria tenir. Només un exemple: algú imagina a José Maria Aznar de president de la República? Val més no pensar-hi. També és cert que el control dels mitjans de comunicació seria molt més gran. Segurament aquest president de la III República no podria anar amb uns amics a caçar elefants sense que tot el país ho sabés el segon després. Al cap i a la fi, aquest cop només ho hem sabut perquè va tenir un accident i el van haver d'operar...
Durant anys, la família reial i especialment el rei Joan Carles I, ha set una figura molt protegida tant pels estaments polítics com els socio-econòmics i els mitjans de comunicació. La sensació d'impunitat i de tenir carta blanca tant pels negocis com pels assumptes més personals havia de ser important. En els últims anys, però, aquesta impunitat ha començat a trencar-se, sobre tot a partir del divorci de la infanta Elena. Avui, qualsevol mitjà s'atreveix a parlar de manera més o menys velada de la vida privada dels monarques, també des dels mitjans més conservadors. Hi ha qui relaciona aquest fet amb l'intent de recentralització de l'estat espanyol. El canvi de model d'estat, la proclamació d'una III República, obligaria a redactar una nova constitució, fet que s'aprofitaria per liquidar el model autonòmic. Teoria de la conspiració o veritat oculta? Sigui com sigui, hi haurem d'estar atents.
En el que si van coincidir els assistents a la xerrada de Ripoll és en la necessitat que la família reial s'apliqui la màxima que, en el seu moment, va fer famosa Juli Cèsar. Han de ser "casts, purs i a més, semblar-ho". I no sé fins a quin punt, una disculpa que cap en una piulada és la resposta que els ciutadans estàvem esperant...
Anna-Belén Avilés
No hay comentarios:
Publicar un comentario