Primàries: Si, No, NS/NC (II)

Continuem parlant sobre primàries. Demà és el dia D a Florida. Després de la "sorpresa" a Carolina del Sud, sembla que Romney ho té tot de cara en aquest estat. Hi ha certa por dins el Partit Republicà a que el procés s'allargui i hi ha més por encara a que sigui Gingrich qui, finalment, s'emporti la candidatura. Sembla que Gingrich té molts suports entre els votants més conservadors i els vinculats al Tea Party però és el candidat (incloent Santorum i Ron Paul) que pitjor resultats treuria a les presidencials quan toqués enfrentar-se a Obama (55% a 37%, una catàstrofe). 

A més a més, hi ha una por generalitzada, no ja al Partit Republicà, si no al món acadèmic i polític en general sobre l'efecte que unes primàries dividides poden tenir en l'electorat. Un exemple el trobem en el sistema regulador de les primàries del Parti Socialiste, on es deia clarament als possibles contendents que:

Les candidat-es devront s’engager à soutenir publiquement le candidat-e désigné et à s’engager dans sa campagne. (els candidats a les primàries es comprometen a donar suport públic al candidat guanyador i a comprometre’s en la seva campanya.)

Cal distingir, però, entre primàries "dividides" i primàries "disputades". M'explicaré: un dels objectius bàsics de les eleccions primàries, a part de la designació del candidat que parteixi amb més suport entre les files pròpies,  és dotar el candidat sortint d'una dinàmica política favorable cara als votants en general. Aquesta dinàmica positiva es pot veure truncada si la campanya és molt dividida i, en certa mesura, "bruta". Semblaria el cas de les actuals primàries republicanes, en les quals Romney, el candidat en principi favorit, està tenint molts problemes perquè Gingrich qüestiona públicament la seva trajectòria professional, que es dediqués a comprar i desmantellar empreses en fallida o el fet que tingui milions de dòlars en paradissos fiscals (als EE.UU. no és ben bé il·legal, és més una qüestió d'ètica). Realment Gingrich està aconseguint ressucitar la seva candidatura, però al preu d'enfonsar el candidat millor posicionat davant Obama...

L'exemple contrari el trobem en les disputadíssimes primàries demòcrates de 2008. D'entrada, semblaria que una cursa cap a la designació molt llarga escurçaria la campanya presidencial en sí i, per tant, seria contraproduent perque podria arribar a limitat les possibilitats del candidat sortint, però Clinton i Obama van arribar fins al final d'unes primàries que comptaven d'entrada amb fins a 8 candidats. La gran quantitat de debats públics, la presència constant en els mitjans de comunciació i l'esforç de movilització de la militància van catapultar el candidat guanyador, Obama, cap a la Casa Blanca. I a diferència del que està passant ara a les files republicanes, els demòcrates va saber estar-se molt bé de portar la campanya als terrenys més bruts. Si Gingrich vol que el seu partit tingui alguna possibilitat el proper novembre, hauria de prendre nota. Si només li interessa ser ELL qui arribi a les eleccions de novembre, que segueixi com fins ara.

I si aquí també volem instaurar aquest sistema d'elecció de candidats, millor que també prenguem nota. No es tracata només d'obrir a militància, simpatitzants i ciutadania d'esquerres la designació dels candidats, fem-ho amb criteri i aprenent de les experiències prèvies. La sopa d'all fa molt de temps que està inventada. 

Conservadors i mitjans van afirmar que Obama no era americà. El president va haver de fer públic el seu certificat de naixement.

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Clean me

El vídeo que encapçala aquestes línies, titulat "Clean me", correspon a un spot electoral fet servir pel Partit Conservador Britànic durant la campanya de les eleccions legislatives del Regne Unit a l'any 2005. Han passat set anys, però al meu entendre continua resultant molt revelador i reflecteix perfectament quina és la visió que des de la dreta i el conservadurisme avui en dia s'intenta imposar al conjunt de la societat. 

És un exemple brutal de publicitat política i tota una declaració d'intencions en quant a la clara intenció que els conservadors tenen de mostrar-nos una societat en permanent degradació, malalta de problemes que tenen el seu origen precisament en algunes de les capes més dèbils de la societat, com són els immigrants o les classes treballadores. I al mateix temps, ens mostra a uns poders públics ineficaços per gestionar la realitat i per plantejar solucions a les situacions de dificultat que pateix el ciutadà. També ens mostra clarament de quina manera la dreta s'ha anat apropiant del discurs en matéria de seguretat ciutadana. No cal dir que a l'any 2005 al Regne Unit governaven els laboristes i, per tant, el vídeo era una crítica ferotge al model societat que des de l'esquerra s'havia intentat impulsar.

A mi, més enllà dels aspectes concrets relacionats amb les qüestions internes del Regne Unit i d'aquella campanya electoral, m'interessa avui recuperar aquest vídeo perque tristament m'ha portat al cap qüestions que em remeten als nostres temps i al nostre país. Creuen que darrera del desmantellament de l'Estat del Benestar que estem patint (i encara patirem) hi ha tan sols una voluntat de fer quadrar uns pressupostos públics? O existeix també un rerefons ideològic escudat en el fals argument de que l'administració pública és ineficaç, lenta i molesta? Tenen la impressió de que el retall de serveis públics bàsics com la sanitat i l'educació són només un peatge que hem de pagar per culpa de la crisi? O més enllà d'això, el que s'està fent suposa una hipoteca pel nostre futur i sobretot, pel de les futures generacions?

Reflexionin i treguin les seves pròpies conclusions, però quan mirin les imatges d'aquest vídeo pensin en cap a on ens condueixen les retallades i si la suposada "posada en ordre" que està duent a terme la dreta d'aquest país no ens condueix potser precisament cap al desordre en un moment en que no ens podem permetre, malgrat la crisi i la difícil situació que vivim, deixar de mirar a la cara del progrés de la ciutadania i del conjunt de la societat.

Javier Naya

Primàries: Si, No, NS/NC (I)

Ahir François Hollande donava el tret de sortida, davant 10.000 simpatitzants, a la cursa que l'hauria de portar a la Presidència de la República Francesa. En un discurs d'una hora i mitja el candidat va desgrananr les seves principals propostes. Hollande és el candidat del Partit Socialista i del Partit Radical d'Esquerres després de proclamar-se vencedor de les primàries obertes a la ciutadania progressista francesa que els dos partits van celebrar el passat mes d'octubre de 2011.

També aquest últim dissabte Newt Gingrich s'apuntava una victòria que fa 15 dies era poc més que un somni a les votacions de Carolina del Sud, complicant el que fins ara estava essent un camí més a menys planer per a Mitt Romney (més per demèrit de Romney, que no ha sabut reaccionar a les crítiques sobre la seva carrera professional, que pels mèrits de Gingrich, però aquesta és una altra història). Si les primàries americanes us interessen, no us perdeu la sèrie Primary Colors de Roger Senserrich a Politikon.es.

Aquí (a Catalunya, a Espanya i a Europa) la celebració de primàries queda a decisió dels partits (dels partits de centre-esquerra, perquè fins ara la centre-dreta no n'ha sentit la necessitat enlloc) i, a diferència dels EE.UU., és un fenòmen no regulat per llei. Els partits d'esquerra italians són els que més experiènia tenen en termes de primàries (obertes o no), però el model que està en boca de tothom és el francés. L'etern  problema de la desmemòria: ningú recorda ara les primàries que van dur Romano Prodi i la coalició de la Unió a batre el partit de Berlusconi l'any 2006.

En un moment en el que es demana als partis polítics una major obertura a la societat i un funcionament més democràtic (de nou, als partits de centre-esquerra, perquè aquests no semblen ser interessos dels simpatitzants de centre-dreta), les primàries estan en boca de partits polítics, periodistes, militants i simpatitzants. Els PSC adoptava la idea de primàries "a la francesa" durant el 12º Congrés i tant Chacón (primàries àmplies) com Rubalcaba (amb matissos) n'han parlat al llarg del procés pre-congressual del PSOE.

En un proper apunt parlarem dels avantatges i desavantatges que les primàries poden, a nivell teòric, presentar. A grans trets, la cosa va més o menys per aquí:

http://inquietamente.wordpress.com/category/humor/

 @NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Obrir camí.

Fer el primer apunt d'un bloc és, innegablement, complicat. Deixant de banda les presentacions (alguns en són autèntics mestres), la forma que prenguin els primers apunts serà determinat sobre l'èxit o el fracàs de l'empresa, si aconseguirem que els lectors tornin o amb l'ensurt inicial del títol i el primer post en tindran prou.

Definir-ne els públic objectiu (iniciats o públic general?), la finalitat (entretenir, informar, convéncer o persuadir?), la llargada dels apunts i el to no és quelcom que es pugui fer d'una tirada. La cosa anirà prenent forma.

Per començar, deixarem la reflexió del company Òscar Sierra , que resumeix a la perfecció el sentir del dia:

i una vinyeta de Quino

Ni tanto, ni tan calvo.

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Comencem!

Us donem la benvinguda a aquest nou espai on trobareu opinions, idees i reflexions sobre política, a tots els nivells. 

Aquest bloc es posa en marxa com a exercici dins d'un dels mòduls del Màster en Lideratge per a la Gestió Política de l'Universitat Autònoma de Barcelona, corresponent a la promoció del curs 2011-2012.

Els membres de l'equip encarregat de gestionar i actualitzar aquest espai són: en Joan Bernat, el Cristian Santos, l'Anna-Belén Avilés, en Sergi Saurí i en Javier Naya. Tots cinc deixaran constància al bloc de les seves opinions sobre diversos temes i donaran diferents visions personals fruït de la seva activitat i opinions sobre la política, en tots els seus àmbits.

Sense més, esperem comptar amb vosaltres al llarg d'aquest viatge d'idees, pensament, opinió i coneixements. Comencem!