Primàries: Si, No, NS/NC (II)

Continuem parlant sobre primàries. Demà és el dia D a Florida. Després de la "sorpresa" a Carolina del Sud, sembla que Romney ho té tot de cara en aquest estat. Hi ha certa por dins el Partit Republicà a que el procés s'allargui i hi ha més por encara a que sigui Gingrich qui, finalment, s'emporti la candidatura. Sembla que Gingrich té molts suports entre els votants més conservadors i els vinculats al Tea Party però és el candidat (incloent Santorum i Ron Paul) que pitjor resultats treuria a les presidencials quan toqués enfrentar-se a Obama (55% a 37%, una catàstrofe). 

A més a més, hi ha una por generalitzada, no ja al Partit Republicà, si no al món acadèmic i polític en general sobre l'efecte que unes primàries dividides poden tenir en l'electorat. Un exemple el trobem en el sistema regulador de les primàries del Parti Socialiste, on es deia clarament als possibles contendents que:

Les candidat-es devront s’engager à soutenir publiquement le candidat-e désigné et à s’engager dans sa campagne. (els candidats a les primàries es comprometen a donar suport públic al candidat guanyador i a comprometre’s en la seva campanya.)

Cal distingir, però, entre primàries "dividides" i primàries "disputades". M'explicaré: un dels objectius bàsics de les eleccions primàries, a part de la designació del candidat que parteixi amb més suport entre les files pròpies,  és dotar el candidat sortint d'una dinàmica política favorable cara als votants en general. Aquesta dinàmica positiva es pot veure truncada si la campanya és molt dividida i, en certa mesura, "bruta". Semblaria el cas de les actuals primàries republicanes, en les quals Romney, el candidat en principi favorit, està tenint molts problemes perquè Gingrich qüestiona públicament la seva trajectòria professional, que es dediqués a comprar i desmantellar empreses en fallida o el fet que tingui milions de dòlars en paradissos fiscals (als EE.UU. no és ben bé il·legal, és més una qüestió d'ètica). Realment Gingrich està aconseguint ressucitar la seva candidatura, però al preu d'enfonsar el candidat millor posicionat davant Obama...

L'exemple contrari el trobem en les disputadíssimes primàries demòcrates de 2008. D'entrada, semblaria que una cursa cap a la designació molt llarga escurçaria la campanya presidencial en sí i, per tant, seria contraproduent perque podria arribar a limitat les possibilitats del candidat sortint, però Clinton i Obama van arribar fins al final d'unes primàries que comptaven d'entrada amb fins a 8 candidats. La gran quantitat de debats públics, la presència constant en els mitjans de comunciació i l'esforç de movilització de la militància van catapultar el candidat guanyador, Obama, cap a la Casa Blanca. I a diferència del que està passant ara a les files republicanes, els demòcrates va saber estar-se molt bé de portar la campanya als terrenys més bruts. Si Gingrich vol que el seu partit tingui alguna possibilitat el proper novembre, hauria de prendre nota. Si només li interessa ser ELL qui arribi a les eleccions de novembre, que segueixi com fins ara.

I si aquí també volem instaurar aquest sistema d'elecció de candidats, millor que també prenguem nota. No es tracata només d'obrir a militància, simpatitzants i ciutadania d'esquerres la designació dels candidats, fem-ho amb criteri i aprenent de les experiències prèvies. La sopa d'all fa molt de temps que està inventada. 

Conservadors i mitjans van afirmar que Obama no era americà. El president va haver de fer públic el seu certificat de naixement.

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles