Els nous altres catalans

Jordi Molet, Fathia Benhamou, Said el Kadaoui, Najat el Hachmi i Pius Alibek

Aquesta tada, en el marc de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya he assistit a una taula rodona titulada "Els nous altres catalans" moderada pel periodista i director general de El 9 Nou, Jordi Molet, la Cap de Programes de la Fundació Jaume Bofill, Fathia Benhammou, el psicòleg i escriptor Said el Kadaoui, l'escriptora Najat el Hachmi i el filòleg i escriptor Pius Alibek.

El punt de partida, l'excusa, era parlar sobre els factors que afecten  a la incorporació social dels fills i filles d'immigrants a la societat catalana. Parlant clar, allò que amb tota la mala llet del món, segons la meva manera de veure les coses, s'ha vingut anomenant la integració dels immigrants de segona generació (¿?).

S'ha parlat d'identitats individuals i colectives i de com aquestes es construeixen (passarà als annals l'anècdota explicada per Pius Alibek, qui, juntament amb un altre company irakià, va pujar a peu a Montserrat i va dormir tres dies en una cova per intentar comprendre què significa ser català). S'ha parlat dels tipus de discursos amb els que s'afronta i s'enfronta la immigració (inclusius, assimilacionistes, utilitaristes...). S'ha parlat sobre la importància del nivell socioeconòmic de família i entorn. Hem reflexionat sobre el marc legal i jurídic de la immigració (de nou Pius Alibek compartint amb nosaltres el fet esfereïdor que la seva filla petita, nascuda a Catalunya fa tres anys i mig, és una apàtrida degut a l'arbitarietat d'una funcionària de l'embaixada irakí, que es va negar a inscriure-la i per tant, en no tenir passaport, no pot sol·licitar la nacionalitat espanyola per ella).

Però l'afirmació que més m'ha impactat és la reflexió que ha compartit amb nosaltres el Hachmi. Najat ens ha explicat, no en to de cítica si no de lúcida i gairebé ressignada constatació de la realitat, com fa anys que seu en taules rodones similars a aquesta i com té la sensació que la seva filla, nascuda fa pocs mesos, quan sigui adulta, seguirà assistint a altres taules similars.

Jo no sóc immigrant, per tant no parlo des de l'experiència. Però si tinc memòria familiar i, per tant, m'agrada pensar que entenc allò de:

Desahuciado està el que tiene que marcharse
a vivir una cultura diferente...

Sóc filla de pares immigrants que es van conèixer a Catalunya. Hi vaig nèixer l'any 1980 i , per tant, quan vaig prendre consciència del meu jo, la democràcia ja hi estava assentada. Sóc "tan catalana" que els meus companys de Filologia Hispànica de la UAB em deien que quan parlo en castellà se'm nota accent català... 

Però també tinc present que entre els germans del meu pare i la meva mare són 9 immigrants andalusos dels quals només la  germana més petita del meu pare, que va arribar a Ribes de Freser amb 4 anys, es va casar amb un d'aquells que hom anomena "català de soca-rel". I no oblido els tòpics als que s'enfrontaven. Els sogres de la meva tieta enviaven al seu fill (el meu futur tiet) a comprovar si els andalusos s'havien mort de fred a la masia on estaven de masovers pensant que Andalusia era un lloc en què ni tan sols sabien el que era la neu i en el que estaven tot l'any per damunt dels 25º.

No oblido que la germana del meu avi va emigrar a França amb cinc fills petits, una d'ells sord-muda, sense saber ni un borrall de francès i sense saber ni tan sols llegir i escriure en uns anys en què a Europa encara ningú s'havia atrevit a somiar amb la Unió ni el Tractat de Schengen. I no oblido que no per això a França se'ls va negar l'accès a l'incipient sistema de cobertura social que caracteritzava la França de post-guerra.

I he vist familiars meus (i de la germana del meu avi) defensar que ara, en una època en què malgrat totes les dificultats del món vivim uns temps objectivament millors que la post-guerra de la II Guerra Mundial, s'apliquin restriccions en l'accès a les polítiques socials i del benestar als nouvinguts. Se m'escapa totalment com això pot passar en una família que ha emigrat. Potser el Hachmi té raó i l'experiència de l'emigració és tan traumàtica que el primer que es vol és oblidar-la i no auto-identificar-se com immigrants.

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Transparència des del sofà de casa

Font: Marga Cruz, diari "El Mundo"

Molta gent diu que les administracions han de ser transparents. Als carrers se sent dir que són diners de tots, que els ciutadans tenen dret a saber en què es gasten aquests calers, etc. A les tertúlies de bar se sent dir que la situació és insostenible, que l'administració ha estirat més el braç que la màniga i que hem viscut per damunt de les possiblitats del país i ara cal retallar.

Avui he anat a la sessió pública sobre la liquidació del pressupost de 2011 de l'Ajuntament de Ripoll. Una bona oportunitat per veure una fotografia de l'estat de comptes a 31 de desembre de 2011 i per conèixer de primera mà quin tipus de mesures s'estan prenent durant el 2012. I amb un torn de precs i preguntes previst. Us desglosso els assistents:

• Regidors de l'equip de govern: 8 (en faltava un)
• Regidors de l'oposició: 3 (en faltaven 5)
• Periodistes: 3
• Públic general: 5

El nombre total d'assistents no regidors era, doncs, de 8 persones. Els tres periodistes ja sabien com estava el tema perquè se'n va parlar al plenari d'abril. Tres més eren fills de regidors de l'equip de govern per tant hem de suposar que també estaven al cas. Una servidora, que és secretària d'Acció Municipal de l'agrupació local del PSC i que, per tant, ja estava més que informada i una senyora que ha vingut realment a informar-se sobre el tema.

És a dir, només una de les persones presents "no sabia res sobre l'estat de comptes". Ripoll té uns 11.000 habitatants. Les meves sinceres felicitacions per ella, per ser una ciutadana que exerceix com a tal, que vol informació de primera mà per poder parlar amb coneixement de causa.

Sóc conscient que no sóc una ciutadana corrent, que estic molt "polititzada". Però estar polititzada ha volgut dir dedicar part del meu temps lliure a entendre conceptes com "deute viu", per entendre la diferència entre deute i dèficit, per saber com s'organitza un consistori municipal i quins drets i deures tinc com a ciutadana davant de l'administració. No pretenc, tot i que seria meravellós, que tots els ripollesos (tots els catalans, tots els europeus, tots els ciutadans) estiguin igual d'implicats en la vida pública, però si no volem acabar d'enverinar la convivència, cal poder parlar amb un cert coneixement de causa...

La propera persona que em digui que a Ripoll hi manca transparència, li explicaré la gran afluència de púbic que hem tingut avui. La trista realitat avui s'ha imposat. Només una persona ha vingut a informar-se de primera mà de l'estat de comptes de l'Ajuntament, no fos cas que la realitat espatllés una bona tertúlia de bar...

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Si Déu existeix

Crec que si Déu existeix estaria encantat de pagar l'IBI. Fins i tot, potser exigiria pagar-lo, com un d'aquells excèntrics milionaris nord-americans que volen que se'ls hi apugin els impostos.

Si existís de veritat, segurament també li semblaria bé que no existissin determinats privilegis, com aquella amnistia fiscal inventada pel govern del Partit Popular. Ni tampoc crec que veiés amb bons ulls l'eliminació de l'impost de successions o l'esperpèntica situació generada al voltant de Bankia. Segurament, voldria que en la construcció i manteniment de la nostra societat, a cadascú se li exigís la seva justa quota d'esforç, de solidaritat i de sacrifici, i que aquells que més tenen, més paguin. No crec que volgués privilegis de qualsevol classe, ni per a ell ni per a qualsevol altra confessió religiosa o estament de poder, i per aquesta mateixa raó crec que no li acabarien d'agradar els acords d'Espanya amb la Santa Seu del 1979 (precisament perquè estableixen privilegis). I per suposat, seria un ferm activista en pro de la persecució del frau fiscal, que sobretot beneficia a les grans fortunes.

Tinc la sospita de que si existís, buscaria fòrmules per combatre l'especulació financera, que no suportaria la situació de les famílies que no arriben a final de mes o que han de patir un desnonament, que estaria encantat de que reformessin (i reforcéssim) la democràcia, que seria més republicà que no pas monàrquic, que les retallades en sanitat i educació no li farien cap gràcia i que probablement seria més un defensor de l'interés públic que no pas del privat. Em fa l'efecte de que al Déu que jo m'imagino li agradaria veure un món amb més proposta i segurament amb menys protesta, que fins i tot podria ser un defensor del que s'anomenen "causes perdudes".

Però, què puc dir? Sóc ateu i defenso el laicisme com a fòrmula per a encaixar el fet religiós al món en que vivim. I penso que com hauria dit Benedetti, "la veritat no sé si Déu existeix, però si existeix sé que no li molestarà el meu dubte". I, tornant al principi, crec que si Déu existís estaria encantat de pagar l'IBI, fins i tot a Mataró, on (per si no ho sabien) aquest any el rebut s'ha incrementat un 32 %.

Javier Naya

La sobre-mobilització

La societat està indignada. Tant com segurament no es veia des de fa molts anys. La situació general del país és força complicada i la gent es troba constantment sota la pressió d'haver d'afrontar situacions difícils en la seva quotidianitat, en primera persona o bé a través d'algun familiar o conegut. Una quotidianitat que, a més, acostuma a anar acompanyada d'incomprensió i ràbia vers les mesures que adopten els governs conservadors o en un altre àmbit, per exemple, vers les decisions judicials. 

No fa ni sis mesos que la dreta governa a Espanya i la sensació general de la ciutadania és de profund esgotament. Desconec fins a quin punt la gent està disposada a continuar suportant aquesta sensació d'asfíxia... però tinc la impressió de que no gaire més. 

I ho podem comprovar amb fets. En pocs mesos hem viscut una vaga general, manifestacions contra la reforma laboral, protestes contra la pujada de les taxes universitàries, concentracions a les portes dels bancs i caixes, mobilitzacions per intentar aturar desnonaments, campanyes contra les retallades en sanitat i educació, el nou despertar dels moviments del 15-M i similars... i així podríem continuar amb la llista, que seria molt llarga. Hem entrat en una fase del que jo anomeno "sobre-mobilització". 

Aquesta sobre-mobilització implica vàries coses. D'una banda, indica un increment del sentiment d'indignació general de la societat, com deia al principi, i constata que estem vivint un agreujament de les condicions de vida, la societat pateix més. També demostra una certa desorganització d'aquest sentiment, ja que sembla que cadascú lluiti per la seva pròpia causa, quan en realitat hem entrat en una època en la que totes les causes tenen un fil conductor global: ja no hi ha causes de ningú, sinò causes de tots. Però potser els ciutadans s'han tornat (ens hem tornat) massa individualistes per comprendre i assumir això. 

El progressisme i l'esquerra en general es senten partícips i necessitats d'aquest sentiment d'agitació i protesta, a causa de la majoria aclaparadora del conservadurisme a nivell de tots els governs, des de l'àmbit local fins a l'europeu. És una oportunitat per reconèixer els errors del passat i tornar a reconectar i a recomençar des de la base de la política. Seria necessari. 

Però també hi ha riscos. Ens podem desfondar. El ritme d'agitació i protesta es pot tornar insuportable, sobretot pel ciutadà a peu de carrer, i sota aquestes condicions la societat pot acabar resignada i cansada, abaixant el cap. Hi ha un altre risc, potser més perillós. Em refereixo a que la societat també es pugui tornar més permeable als populismes extrems, al resorgir de moviments ultres que trenquen la cohesió i la unitat social sota un discurs fàcil, cru, enganyós i que es construeix des de la visceralitat, des del fons de l'estómac. A Grècia ho hem vist, però a casa nostra també en tenim exemples d'això, sota la forma de partits d'extrema dreta que amb un discurs racista i xenòfob (i demagog) es guanyen el suport del qui pateix i que ha deixat de confiar en un sistema que no li posa les coses gens fàcils. 

Per tant, calen respostes. És bàsic trobar punts de connexió i d'acció conjunta de tot l'espectre progressista (de dins i de fóra dels partits, tant és) per fer efectiva la mobilització, per fer efectiva la lluita social, per no sobre-mobilitzar-nos. Però sobretot, per no deixar espais lliures que siguin ocupats per "missatgers de l'anti-política" o per "pregoners de la catàstrofe". Hem (haurem) de ser més intel·ligents i hàbils per mobilitzar-nos en aquests temps difícils i ser útils a la societat, però sobretot per evitar la maleïda sobre-mobilització que ens condueix cap a una lluita potser estèril, cap a un clima d'incertesa del que segurament sortirem més dèbils alhora que menys cohesionats com a poble i com a societat. 

Javier Naya

De línies vermelles

Fa temps que, en tot aquest assumpte de l'austeritat, l'estalvi i les retallades, es parla de línies vermelles que no s'han de traspassar. La que avui ens ocupa és de les més evidents. El Proyecto de Presupuestos Generales del Estado 2012 no contempla la partida necessària per cubrir el 50% del Salari Minim Interprofessional dels centres especials de treball ni el manteniment dels programes Empleo con Apoyo del Ministerio de Empleo y Seguridad Social. Al Ripollès, a part de l'esforç d'empreses i administracions públiques, comptem amb la inestimable exemple de la Fundació Privada MAP, un centre especial de treball que englova una sèrie d'iniciatives productives en àmbits tant diversos com:

• Manipulats industrials
• Jardineria i forestal
• Reciclatge i venda de tóners
• Neteja i bugaderia industrial
• Serveis mediambientals
• Botigues Segonamà
• Turisme i restauració

En aquests moments de dificultats, la Fundació Privada MAP compta amb 225 treballadors en total entre professionals de serveis residencials i altres serveis, professionals de serveis laborals i administració i 109 persones amb discapacitat i un pressupost de 7 milions d'euros el 40% del qual prové del rendiment dels serveis laborals.

Retallar el suport de les adminsitracions als centres especials de treball o a les empreses que contracten personal discapacitat vol dir abocar a l'atur a persones que no tenen un altre lloc on anar a treballar. Si a mí em despatxen, m'en puc anar a fer una altra cosa (amb totes les dificultats que l'actual situació econòmica comportaria, però la possibilitat la tinc). Si retallem les subvencions, deixarem fora del sistema laboral i productiu a un nombre genys menyspreables de persones que passaran a dependre directament de les seves famílies o de les entitats benèfiques (com agrada la beneficència als partits de dretes...) Aixó sense tenir en compte la limitació en la qualitat de vida i l'assoliment en l'autonomia personal que aquests treballs signifiquen per a les persones amb capacitats diferents. Per aquí sí que no!

Manifestació de 20/05 a Arc de Triomf. Font: Enric Pérez Casas

Notícia a TV3 sobre la concentració

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Zapatero

El passat dissabte vaig tenir ocasió de compartir un parell d'hores amb l'ex-President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, a porta tancada, sense mitjans de comunicació, amb ocasió d'una conferència privada que va oferir davant d'una quarentena de persones a l'Institut Jaime Vera, a la localitat madrilenya de Galapagar. L'esdeveniment va suscitar cert interés mediàtic en determinats espais, fins al punt de que alguns periodistes van acabar redactant una notícia a partir dels "twitts" que alguns dels participants anaven enviant cap a l'exterior.

No seré jo qui desveli aquí una explicació detallada del contingut de la seva intervenció. Les temàtiques van ser extenses i interessants: lideratge, socialdemocràcia, relació dels polítics amb la ciutadania, errors i encerts dels seus anys de govern, economia, estat social, Europa, Llatinoamèrica...

Només m'aturaré breument en dos detalls, que evidencien una diferència de formes i de voluntats que són evidents quan es compara a Zapatero amb els actuals governants del nostre país.

Un, quan va ser preguntat per les recents declaracions de Sarkozy durant la campanya de les eleccions presidencials franceses, en que aquest criticava a l'anterior govern socialista d'Espanya (i al propi Zapatero) i el culpabilitzaba directament de la situació econòmica del nostre país (com si no existís una crisi d'abast mundial). Amb tota sinceritat ZP ens va respondre que malgrat tot, el seu respecte institucional i el seu apreci personal per Sarkozy restaven intactes, que sempre li estaria agraït pel seu suport a Espanya en determinats temes clau, com la lluita contra ETA o la seva ajuda per a que Espanya pogués tenir un seient al G-20.

Dos, quan ens va parlar sobre les seves percepcions i sobre els missatges que els ciutadans li feien arribar en determinats moments del seu mandat. Concretament ens recordava que als primers mesos de l'any 2004, quan va arribar a la Presidència i la dreta més rància i conservadora feia ressonar cada dia la memòria de les víctimes dels atempats de l'11-M, mentre es dedicaven a alimentar la llavor de l'odi social i a sembrar dubtes sobre la democràcia a partir de teories conspiratòries, molta gent li deia "José Luis, dáles caña". I ens va confessar que la seva decisió, per donar resposta a aquest missatge, va ser afrontar-lo amb un "Ante el dáles caña, yo siempre creí que nosotros debíamos hacer algo mucho más importante: dar ejemplo".

En tot moment, em va venir al cap aquella expressió tan gastada del "talante". La recorden? Doncs què volen que els hi digui, després de sentir a Zapatero el dissabte passat i davant de les formes que acompanyen a l'actual govern, que és capaç d'anunciar retallades indiscriminades en Sanitat i Educació amb una nota breu, que agreujarà com mai les diferències entre pobres i rics sense ni tan sols despentinar-se, i amb la convicció de que la millor manera d'explicar-se és amagant la cara o directament fugir correns... els hi reconec que trobo a faltar el coratge polític d'aquell ZP que mai va donar una mínima mostra d'exempció de responsabilitat durant el seu govern i que sempre, absolutament sempre, va donar la cara sense faltar al respecte a ningú.  

El futur ens dirà cap a on naveguem, però de moment, el present ens està fent bona la famosa expressió que deia que "cualquier tiempo pasado fué mejor".

Javier Naya

Emergència sanitària

Font: vivirmejor.com

La constitució espanyola de l'any 1978 defineix, pesi a qui li pesi, en el seu article 1 a Espanya com:

un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político

La Lley 3/1986 de 14 d'abril de Mesures especials en matèria de salut pública, més coneguda com a Llei General de Salut donava acompliment a aquest article 1 i, sobretot, al 43:

1. Se reconoce el derecho a la protección de la salud.
2. Compete a los poderes públicos organizar y tutelar la salud pública a través de medidas preventivas y de las prestaciones y servicios necesarios. La Ley establecerá los derechos y deberes de todos al respecto.
3. Los poderes públicos fomentarán la educación sanitaria, la educación física y el deporte. Asimismo facilitarán la adecuada utilización del ocio.

Mitjançant aquesta llei, la sanitat es desvinculava definitivament de la Seguretat Social, de manera que passava a ser universal (per tots, cotitzants o no) i finançada a través dels Pressupostos General de l'estat i dels de les Comunitats Autònomes. Per deixar-ho clar: la sanitat es finança via impostos (IVA, tabac, gasolina, impostos especials...) i no via cotitzacions. La financem entre tots, treballadors o no, i en gaudim tots.

Fa 15 dies, en compareixença posterior al consell de ministres, el govern del Partit Popular ens sorprenia tornant a vincular la targeta sanitària a la cotització. S'atendria (faltaria més) a qualsevol persona a les urgències hospitalàries però no es tindria accés als serveis que la targeta sanitària proporciona. Per dir-ho d'una manera simple: si tens un accident de cotxe no et deixarem morir a peu de carretera, però ningú et farà controls preventius de res i no tindràs accés als medicaments.

El debat s'ha centrat en l'atenció sanitària dels immigrants en situació irregular (que diversos col·legis de metges i les Comunitats Autònomes de Catalunya, Andalusia i País Vasc ja han dit que seguiran oferint) però la retallada de drets va molt més enllà: què passarà amb els treballadors en pràctiques (que no cotitzen)? què passarà amb les dones que no han cotitzat quan els seus marits morin i la cobertura sanitària que aquests els proporcionen desaparegui? Això sense tenir en compte que mentre el sistema segueixi sent mixte, hi haurà ciutadans que estaran contribuïnt a mantenir el sistema mitjançant els impostos indirectes i sobre el consum però, en canvi, no tindran dret a gaudir-ne...

Un fet a tenir molt en compte per preveure les conseqüències a mitjà termini de deixar fora del sistema a part de la població: gran part del mèrit de la baixa incidència epidemiològica de determinades malalties a la nostra societat el trobem, precisament, en el fet que la població està àmpliament controlada. La sanitat, en aquest sentit, no és només despesa; és inversió. Penseu per un moment en com amb tota seguretat rebrotaran enfermetats més o menys controlades com la tubercul·losi, la sífil·lis, el VIH o la sida si part de la societat només té accés a la sanitat de beneficència (la de les urgències hospitalàries) i no es fa cap tipus de control o seguiment sanitari de ciutadans que no seran conscients del seu estat i propagaran infeccions per simple desconeixement d'estar-les patint o per no poder accedir als medicaments que permetrien controlar-les.

La jugada és mestre. Amb l'excusa de la crisi i de les persones que suposadament abusen del sistema es retallen drets reconeguts en la constitució i s'obre la porta a una sanitat de beneficència (ah, el PP, aquest gran partit constitucionalista...). Però cal posar totes les dade sobre la taula: Espanya dedica poc menys del 6% del seu PIB a l'atenció sanitària (infraestructures, salaris, manteniment, medicaments...) mentre els països de característiques similars amb sistemes mixtes com Holanda (9.4% del seu PIB) o netament privats com EE.UU. (16% del seu PIB) gasten percentatges molt més importants degut a que a l'aportació dels estats cal afegir el que el ciutadà abona de la seva butxaca mitjançant assegurances privades i copagament de serveis i, sobretot, a que l'usuari  només fa servir el sistema quan està realment greu per evitar les despeses que la prevenció li suposen, fet que encareix els tractaments enormement.

El sistema de primes d'assegurances privades basat en que paga més qui més l'utilitza porta a que en els moments on més necessària es sol tornar l'atenció sanitària, arribats a la tercera edat o en casos de malaltia greu, les primes siguin econòmicament inassumibles per la majoria d'usuaris (o directament l'asseguradora es nega a renovar-les) i aquests acabin tornant al sistema públic de salut (allà on n'hi ha, com és el cas d'Espanya i Regne Unit) o a la beneficència, com als EE.UU. Aixó sense tenir en compte l'individualisme egoïsta darrera aquesta opció: perquè he de conribuir a pagar uns serveis que no utilitzo? doncs simplement perquè algun dia els utilitzaràs (o d'aquí uns anys o demà mateix) o els utilitza/rà algú del teu entorn. Arribats a aquest punt agrairàs que algú els pagui per tu en aquells moments. A més, i per si algú no ho havia notat, a la sanitat pública és on en aquests moments hi podem trobar el personal més qualificat, els equipments i tractaments més moderns i és on es desenvolupa la investigació mèdica més avançada. Tot això, cal que ho recordem, amb menys del 6% del PIB estatal.

A què es deu, doncs, aquesta obsessió per retallar la sanitat pública? evidentment no és només qüestió de la necessitat de reduir despesa en moments de forta pressió internacional per reduir el dèficit públic (caram, sempre reben l'educació i la sanitat...) si no d'interessos econòmics privats i personals. Encara hi ha marge per reduir despesa sanitària sense minvar la qualitat del sistema com per exemple implantant la prescripció de medicaments per dosi i no per unitats d'embalatge, fet que només beneficia a la indústria farmacèutica i suposa que part des medicament prescrits s'acabin desperdiciant. Però les mesures preses fins ara no van per aquest camí i no prima l'interès general si no el d'alguns. Cal que recordem qui era Boi Ruiz abans de ser el Conseller de Sanitat? President de la patronal del sector sanitari concertat. Alguna pregunta més? 

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles