Cristina Gallach: ens parla el Consell de la Unió Europea

Edifici Justus Lipsius del Consell

Aquesta setmana he estat dos dies de visita a Brusel·les amb els companys del Máster en LGP. La finalitat del viatge era aprofundir en el coneixement de les institucions europees. Al Consell de la Unió Europea, ens va rebre Cristina Gallach, periodista de Sant Quirze de Besora (si Sant Google no m'ha enganyat) a qui alguns recordareu com a portaveu de Javier Solana en les seves etapes com a Secretari General de la OTAN i posteriorment, alt representant de la PESC. Actualment, la Cristina és portaveu del Consell i membre de la Direcció de Comunicació i Informació. En la nostra trobada, Cristina Gallach ens va exposar el moment pel que està passant el procés de construcció europeu. Actualment Europa s'enfronta a una triple crisi i, per cadascuna d'elles, va exposar una estratègia de sortida. La trobada prometia i no va defraudar!

1. La crisi de l'euro

L'euro representa actualment el cor del procés de construcció de la Unió, tot i que només 17 dels 27 són membres de l'eurozona. No cal que entrem a descriure els desafiament a què en aquest moment s'enfronta ja que tots els tenim dolorosament presents: el deute sobirà, les primes de risc, els mercats, el BCE i el FMI, les intervencions a països membres de la zona euro, les polítiques d'austeritat... Actualment, però, sembla que aquesta crisi gairebé està en fase de ser superada, ja que el nucli dur de la ortodòxia de l'austeritat, format per Holanda, Alemanya i Finlàndia, seguits per França, ha perdut una de les seves potes amb la caiguda del govern holandés davant la impossibilitat d'aprovar els seus pressupostos i la previsible derrota de Sarkozy a les presidencials de França, fets que comportaran un canvi en els lideratges europeus que implicarien després un canvi de la política de l'austeritat cap a una de més expansiva o, com a mínim, més permisiva i relaxada en els temps de reducció del dèficit. No parlem exactament del final de la furibunda crisi econòmica si no de la del euro, però també és cert que el final d'aquesta crisi pot ser l'inici del final de l'econòmica. Hem vist fins ara com l'austeritat ha portat moltes economies, entre elles l'espanyola, gairebé a la inanició, mentre altres més expansives com la dels EE.UU. comencen a aixecar cap, amb dades econòmiques positives després de la vermellor dels últims anys.

2. Crisi de confiança en les funcionament de les institucions

Plenari del Parlament Europeu a Brusel·les

El dia 1 de desembre de 2009 entrava en vigor el Tractat de Lisboa, que dotava Europa d'entitat jurídica i capacitat per signar tactats internacionals de forma unitària, s'evitava l'estancament institucional amb el vot per majoria qualificada al Consell i es dotava el Parlament Europeu de major autonomia i pes polític. La ratificació arribava al final d'un periode d'alta esperança europeista i de bonança econòmica que havia durat uns anys i just en el moment en què començàvem a veure la realitat de la crisi financera. Tot i els grans canvis introduïts pel Tractat de Lisboa, la velocitat en la presa de decisions segueix sent percebuda con lenta i desacompassada respecte al ritme en el que els canvis es produeixen a la societat civil. La realitat és que som 27estats amb polítiques no compartides per la totalitat dels 27. Alguns hem adoptat l'Acord de Schengen, altres no. Alguns hem adoptat l'euro, d'altres no. Certament, sembla que en moments com l'actual aquesta lentitut i diferències no estan ben compreses (o ben explicades) però també és veritat que aquesta geometria variable de moment ens ha funcionat per mantenir unides 27 realitats molt diferents entre sí i cal fer-ho entendre als ciutadans europeus. 

3. Crisi de legitimitat

Banderes dels 27

En aquests moments és quan estem trobant la major distància entre la ciutadania i les institucions europees. Els estats han traspassat part de la seva sobirania a les institucions superiors, però no han contribuït a traspassar als seus ciutadans el sentiment, l'orgull i la il·lusió de pertinença a Europa. El Parlament té cada vegada major poder i capacitat de decisió i influència sobre la vida dels ciutadans, però en canvi la participació en les eleccions és cada cop menor. Els estats han vingut fent un discurs nacional en clau "cal complir amb Brusel·les" que desemboquen en aquest desafectament quan són aquests mateixos estats membres els que han contribuït a pendre les decisions que després denuncien de manera populista amb objectius curtplacistes que acaben perjudicant més a Europa del que els beneficien a ells. Només contrarestarem aquest dircurs deslegitimador d'Europa amb un gran esforç didàctic i de divulgació dirigit a crear una opinió púplica europea. No es tracta tant de tenir una única cara si no que els missatges siguin unitaris, arribin i es facin en clau europea quan es tracta de temes que ens afecten a tots (o part) dels membres. Per posar uns exemples, no pot ser que França critiqui a Itàlia pels immigrants que li arriben a través de la seva frontera comú, ni es pot repetir un episodi com la crisi del "cogombre español", durant la qual Alemanya va criticar amb poques o sense cap prova el controls sanitaris espanyols durant la crisi del bacteri E-Coli.

Bonus-Track

Certament, el procés de construcció de la Unió Europea s'enfronta a 3 crisis dures, però també hem de saber mirar les coses amb una mica de perspectiva i relativitzar la problemàica. Molts països volen entrar a la UE o sumar-se a l'acord de Schengen i estan treballant molt durament tot i que la Unió mai els ha donat garanties d'entrar per qüestions geo-polítiques (cas d'Ucrania o d'algunes repúbliques ex-iugoslaves). La Unió és encara avui el mirall en el que molts es voldrien veure reflectits. Bonus 2: La renda per càpita mitjana de la Unió és de 40.000$ anuals, mentre la de la China és d'uns 4.000$ anuals. ¡Al loro! ¡Que no estamos tan mal!

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Cèsar, els Borbons i la III República

Bronze de Cèsar a Rimini. Font: Wikipedia

Plutarc explica a Vides paral·leles una anècdota sobre Juli Cèsar i la seva dona. Resumint, un home enamorat de Pompeya va entrar d'amagat a casa de Cèsar per poder apropar-se a ella i Cèsar els va castigar a tots dos, tot i estar segur que la seva dona no li havia estat infidel, perquè per l'emperador romà: 

la dona de Cèsar no només ha de ser casta i pura sinó que, a més, cal que ho sembli

Des de fa un temps assistim, cada cop més perplexes, a l'espectacle bodevilesc, per no dir esperpèntic, de la família reial espanyola. Després de les revelacions de tràfic d'influències, desviament de fons públics i blanqueig de capitals del gendre del rei i marit de la infanta Cristina, Iñaqui Urdangarín,  mitjançant la separata Noos del cas Palma Arena, la setmana passada arribaven l'affaire Froilán i l'accident del rei a una cacera d'elefants. Tot aixó la mateixa setmana en què es commemoraven els aniversaris  del Sábado Santo Rojo (9 d'abril, 35º aniversari) i la proclamació de la II República (14 d'abril, 81 aniversari). Ni fet expressament!

Totes aquestes qüestions van ser estrelles a la xerrada-col·loqui sobre "Republicanisme a Ripoll" que va tenir lloc a la seu del PSC Ripollès el passat dissabte 14 d'abril. Les aportacions durant la taula rodona, evidentment, van fer referència a tots aquests fets. Però el canvi de sistema organitzatiu de l'estat és la solució? Vagi per endavant que m'estimo més triar el cap d'estat que no pas que aquest títol vagi passant de pares a fills com si encara estiguéssim a l'Edat Mitjana. Però també sorgeixen dubtes, començant pel tipus de forma de govern del nou estat republicà perquè no és el mateix sistema el de França i els EE.UU, països netament presidencialistes que el de Itàlia o Alemanya, on la figura del President és institucional, de manera similar a la monarquia espanyola.

Un altre dels recels que el canvi d'organització de l'estat presenta és la representativitat davant tots els ciutadans que un cap d'estat provinent d'un partit polític podria tenir. Només un exemple: algú imagina a José Maria Aznar de president de la República? Val més no pensar-hi. També és cert que el control dels mitjans de comunicació seria molt més gran. Segurament aquest president de la III República no podria anar amb uns amics a caçar elefants sense que tot el país ho sabés el segon després. Al cap i a la fi, aquest cop només ho hem sabut perquè va tenir un accident i el van haver d'operar...

Durant anys, la família reial i especialment el rei Joan Carles I, ha set una figura molt protegida tant pels estaments polítics com els socio-econòmics i els mitjans de comunicació. La sensació d'impunitat i de tenir carta blanca tant pels negocis com pels assumptes més personals havia de ser important. En els últims anys, però, aquesta impunitat ha començat a trencar-se, sobre tot a partir del divorci de la infanta Elena. Avui, qualsevol mitjà s'atreveix a parlar de manera més o menys velada de la vida privada dels monarques, també des dels mitjans més conservadors. Hi ha qui relaciona aquest fet amb l'intent de recentralització de l'estat espanyol. El canvi de model d'estat, la proclamació d'una III República, obligaria a redactar una nova constitució, fet que s'aprofitaria per liquidar el model autonòmic. Teoria de la conspiració o veritat oculta? Sigui com sigui, hi haurem d'estar atents. 

En el que si van coincidir els assistents a la xerrada de Ripoll és en la necessitat que la família reial s'apliqui la màxima que, en el seu moment, va fer famosa Juli Cèsar. Han de ser "casts, purs i a més, semblar-ho". I no sé fins a quin punt, una disculpa que cap en una piulada  és la resposta que els ciutadans estàvem esperant...

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Cercar confiança generant desesperança

 Fa molts mesos, des de que la crisi econòmica ens va començar a ensenyar el significat dels termes "deute sobirà" i "mercat financer", el concepte de la recerca de confiança per part dels governs dels estats es va tornar un habitual dels espais mediàtics del nostre dia a dia. Es va tornar habitual comprovar com els governs començaven a prendre mesures econòmiques que, especialment en alguns casos, donaven la sensació d'estar dictades més al servei d'aquests ens estranys que són els mercats financers que no pas els propis ciutadans. 

Les pujades i baixades de la prima de risc es van tornar un clàssic de l'obertura dels telenotícies i de les portades dels diaris i, els pobres ciutadans vam començar a sospitar vagament que per sota de les nostres vides, existia un món soterrani on els especuladors jugaven perversament amb el desmantellament de l'Estat del Benestar, que dit d'una altra manera, vol dir serveis públics bàsics, com la sanitat, el transport o l'educació. Un món invisible però terriblement perceptible i cada cop més palpable.

Des d'un bon principi, el nou govern d'Espanya amb el flamant President Mariano Rajoy al capdavant d'una majoria absoluta incontestable, es va llençar a la muntanya rusa d'atendre les demandes del mercat, de perseguir el dèficit a base de retallades sobre serveis bàsics, de retallar els drets dels treballadors amb una reforma laboral pactada amb ningú, d'amnistiar fiscalment als especuladors que havien amasat grans fortunes a través del frau, de destruir les polítiques actives d'ocupació (en un país amb gravíssims problemes d'atur), d'hipotecar el futur i les oportunitats dels joves d'aquest país carregant-se les inversions en educació i reduint dràsticament les beques, de desmantellar el sistema públic de sanitat beneficiant als seus amics de les mútues privades... en definitiva, el nou govern d'Espanya es va llençar a la recerca de la confiança dels mercats a costa d'alló que és més bàsic: de les esperances de la gent.

Voler crear confiança a base de generar desesperança no és una bona recepta per afrontar un moment d'evidents dificultats, especialment per la gent més humil, que l'únic que vol és que algú li doni garanties de que a base de treball i esforç, tindrà dret a viure un futur on cap especulador ni cap governant imbécil o irresponsable posarà en entredit o en risc alló que és més bàsic i que ens converteix en ciutadans: la nostra pròpia dignitat i el nostre dret a viure en llibertat.

Javier Naya

Els mitjans progressistes, són progressistes?

L'ambient està molt crispat. La tarda de la jornada de Vaga General del passat 29-M, desenes de milers de persones van sortir al carrer per dir NO, no només a la Reforma Laboral del Partit Popular, si no a les retallades en serveis públics, sanitat, serveis socials i educació o a la política econòmica que porta a condonar l'impost de successions a les grans fortunes "perquè estava al programa electoral", però que rebaixa salaris dels empleats públics sense previ avís.

L'endemà, però, tots els mitjans de comunicació centraven el resum informatiu sobre la jornada de vaga en els incidents causats per uns quants energúmens al centre de Barcelona. Aquestes persones no tenen perdó, certament, perquè van fer molt mal, no només al comerç i a la imatge de Barcelona, si no sobretot al moviment cívic. Mentre es repetien les imatges d'aparadors trencats i contenidors cremats no es parlava de la massiva movilització o del ridícul del govern central, alterant les dades del consum elèctric mentre qualsevol ciutadà en podia fer el seguiment minut a minut  a la web de Red Eléctrica Española. Aquesta reacció és esperable en els mitjans que donen suport tant al govern central com l'autonòmic, però sorpren el seguidisme dels pocs mitjans més progressistes.

Il·lustració de Marco Marilungo

Reconec que tinc una certa animadversió a un dels proclamats gurús del periodisme progressista, Jordi Évole, que va començar el dia que li va donar veu a Josep Anglada, líder de la populista, neo-feixista, ultra-dretana i racista Plataforma per Catalunya (em nego a posar un enllaç ni al seu lloc web ni al programa d'Évole). Sí, molta conyeta i molta crítica, però li va donar una projecció pública en horari de màxima audiència en un canal d'abast nacional de manera gratuïta que debia provocar que Anglada encara rigui. Un somni fet realitat per ell!

La cosa no va millorar amb el seu viatge a EE.UU., visita a Guantánamo inclosa. Després d'un gran treball de producció que li va permetre fer el propi viatge a Guantánamo i entrevistar a Governadors titllats de racistes anti-hispans o a patrulles ciutadanes de frontera, Évole seguia fent els seus acudits escudant-se aquesta vegada en la incomprensió de l'idioma de la persona que tenia davant i que li havia ofert el seu temps esperant que el programa tindria un altre aire. I no estic defensant aquesta col·lecció de personatges ni el que representen, si no denunciant com Évole s'aprofita de la bona fe dels entrevitats per riure a la seva cara. Si aquesta és la manera de defensar postures contràries a la d'aquestes (o altres) persones, tot i estar d'acord en el fons, aturin el món, que jo baixo.

Tampoc defenso la reacció del grup de persones que es van colar a Grècia a l'entrevista a plató d'un polític ultra-dretà i van agredir al periodista amb llançament de yogurs i ous. La violència, com deia Gandhi, no és el camí. El que si crec que cal destacar d'aquesta acció és que es considera responsable al periodista de donar veu a una persona que representa un partit i unes idees que en aquests moments són més perilloses que mai. No n'hi ha prou amb ridiculitzar actes i ideologies, sovint és molt millor no donar ni veu a segons qui. Com deia la meva àvia: "el mayor desprecio es no hacer aprecio"

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

La lluita per la credibilitat o més usos polítics de twitter

Fotografia: ACN

Visc a Ripoll, capital del Ripollès o, com diu el tòpic, el Bressol de Catalunya. Tenim la sort relativa de comptar amb estació de tren, concretament de la línia Rodalies-3 Barcelona-Vic-Ripoll-Puigcerdà. Si coneixeu una mica les vicissituts ferroviàries del país, estareu al cas sobre el lamentable estat d'aquesta línia de tren. Per posar un exemple fàcil d'entendre us diré que el trajecte Ripoll-Barcelona es fa actualment en 5 minuts menys que a principis del segle passat.

Una de les reivindacions més repetides dels últims 15 anys és la millora de la comoditat dels combois. Es tracta de trens de rodalies que no són apropiats per fer trajectes que, en el cas dels trens que paren a totes les estacions, s'acosten ales dues hores. El passat 14 de setembre el Conseller Lluís Recoder anunciava una inversió de 3M€ que havia de donar-hi resposta i fer possible que disfrutessim d'uns trens més còmodes a partir del març de 2012. 

A principis d'aquest mes de març el Conseller visitava el Ripollès, aquest cop per inaugurar la renovació de l'estació de Queralbs de la línia del cremallera de Núria de FF.GG. Ni una paraula sobre els trens de la línia de Rodalies 3. Dos dies després, anunciava que la reforma promesa no arribaria per incompliment per part de Renfe de les inversions promeses. Demà 4 d'abril tornarà a visitar la comarca i és aquí on entrem en joc una servidora i el Twitter: 

Certament, i com ja vaig comentar anteriorment, twitter és una bon eina per acostar a polítics i dirigents a la ciutadania. És molt d'agrair que el sr. Conseller s'hagi prestat a intentar aclarir-me a mi, una ciutadana corrent, la qüestió de la millora dels trens de la línia R-3. També és cert, però, que en els moments en què vivim, en els que constantment política i polítics es veuen atacats i desacreditats, per recuperar aquesta credibilitat qüestionada cal alguna cosa més que apropar-se al ciutadà mitjançant un bon ús de les noves tecnologies. 

Resumint, el sr. Recoder no m'ha acabet de convéncer. Jo, com a ripollesa, fins i tot hagués entés el retard si aquest s'hagués anunciat quan se'n va tenir constància (cosa que segurament va passar molt abans del 14 de març). Als ciutadans, com a mínim a mi, m'interessa molt més un polític que dona la cara quan van maldades que no pas un que es tanca al seu despatx a fer comunicats i donar explicacions, encara que me les estigui donant a mi directament. Això sí que contribuiria a recuperar la bona imatge dels nostres dirigents!. Cal ser-hi a les dures i a les madures.

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles