Amb motiu de la celebració del 7º Congrés de les Comarques Gironines el proper dissabte dia 25 de febrer a Lloret de Mar, avui us porto una entrevista amb Esteve Pujol, alcalde de Camprodon des de 1995, diputat al Parlament de Catalunya des de 2003 i Secretari d'Organització de la Federació de Comarques Girones del PSC.
A una setmana vista del Congrés, el Secretari d'Organització ens parla de l'estat dels preparatius, de com ha viscut l'Executiva Federal els últims processos electorals o sobre l'estat de la federació. Pujol fa una valoració sobre la duplicitat de càrrecs públics i orgànics (un tema que està en boca tant de l'opinió pública com de la publicada) i, finalment, valora a seva experiència personal. Us convido a escoltar les seves reflexions!
Dos agraïments. El primer, pel propi Esteve Pujol i el segon, per Juan Avilés, taxista per necessitat meva i càmera primerenc. ¡Pà, ha quedado muy bien, gran pulso!
El 38º Congrés a Sevilla va deixar tres nous noms al capdavant del PSOE. A Manuel Chaves, José Luis Rodríguez Zapatero i Pepe Blanco els substituïen José Antonio Griñán, Alfredo Pérez Rubalcaba i Elena Valenciano a la presidència, secretaria general i vicesecretaria respectivament. Entre les moltes diferències que el canvi implicava n'hi ha una de rellevant en el plànol comunicatiu: cap dels tres principals responsables de l'executiva anterior tenia compte a Twitter mentre els tres màxims responsables de l'executiva actual en tenen. Però a twitter no n'hi ha prou amb estar-hi, s'hi ha de ser. En són conscients Griñán, Rubalcaba i Valeciano?
D'entrada, Griñán ja avisa en el seu perfil que es tracta d'un compte que no només gestiona ell mateix si no que hi haurà publicacions del seu equip, un punt positiu per ell per la sinceritat i la transparència. A canvi, en perd dos perquè la biografia és impersonal (només hi ha informació institucional) i, a més a més, incompleta (tots sabem que és el President del PSOE però la Bio no ho reflexa).
Quan entrem a veure les publicacions al detall notem que:
Hi publica regularment. Mai deixa més d'un dia entre publicacions i en fa de 2 a 5 per dia.
Barreja informació institucional i d'agenda pròpia amb certa reflexió pesonal. La reflexió sempre és molt política i, es podria arribar a dir, pancartera. Es respira un cert aired'impersonalitat.
Hi ha pocs Retweets i poca interacció. Mai llança preguntes als seus seguidors. No hi ha debat.
Gràcies a la marca RbCb podem distingir els tweets personals de Rubalcaba
El compte de Rubalcaba, a diferència del de Griñán, té el fons personalitzat i la biografia està actualitzada (aquí sí sabem que es tracta del Secretari General del PSOE). Com en el cas de Griñán, també ens informa que es tracta d'un compte compartit amb el seu equip.
Entrant a veure les piulades, veiem que n'hi ha de quatre tipus:
Signades RbCb. Són les piulades que fa el propi Rubalcaba. Són reflexions més personals, en primera persona, com la de la imatge.
Publicacions amb cometes. Paraules textuals de Rubalcaba en intervencions públiques que el seu equip va publicant al mateix temps de la intervenció.
Retweets. Només es fan RT de publicacions del PSOE o d'informacions auto-referencials.
Conversa. L'equip de Rubalcaba (sabem que és l'equip perquè les publicacions no estan signades) es preocupa de mantenir viu el diàleg i, més important encara, de fer escolta activai útil.
Un exemple d'aquest mateix divendres: dos usuaris es queixaven que els estudiants encara no han cobrat les beques d'aquest curs. L'equip prometia trametre la queixa als responsables d'educació del partit perquè fessin el seguiment necessari de la qüestió.
Aquest és un gran exemple de bon ús d'un compte de Twitter per part d'un responsable polític (o del seu equip). El compte no ha de ser només un altaveu d'idees, que també, si no que ha de ser útil no només pels interessos del polític si no de tots els usuaris.
El d'Elena Valenciano és l'únic dels tres comptes que és netament personal. Tant la fotografia (la més desenfadada de totes) com la Bio són les menys institucionals, tot i que també hi apareix el càrrec. És la més descriptiva a nivell personal i no parla en cap moment d'un equip que l'ajudi a gestionar el compte. És la ùnica dels tres que enllaça al seu blog personal (Griñán ho fa a la pàgina de la Junta i Rubalcaba a la de la seva candidatura a Secretari General del PSOE). Cal dir, però, que el blog té una mitjana d'1,5 actualitzacions al mes.
Pel que fa al contingut de les piulades:
Hi ha opinió personal sobre temes diversos, no només polítics si no d'actualitat en general.
Valenciano no fa gairebé mai RT de tipus institucional, però sí en fa d'altres usuaris.
Hi ha un alt grau d'interacció amb altres usuaris. De fet és la interacció el que omple el seu TL.
En general, cap dels tres perfils són perfectes, però ja és un grandíssim avenç respecte l'executiva anterior. Alguns aspectes són millorables però en un moment on la credibilitat de partits i polítics ha sofert una gran davallada, uns perfils ben gestionats poden ajudar no ja a convéncer a nous votants si no a acostar la classe política als ciutadans, que bona falta fa!.
Una dada per comparar: l'Ajuntament de Barcelona compta amb 41 regidors...
Com saben els companys Ana Maria Moreno i Cristian Santos tinc la mania de dir les coses com les penso i no com caldria dir-les en l'època de la pulcritut política (amb el fred que feia, i nosaltres discutint a les escales de l'Hotel Campus sobre la prohibició del burka a Lleida!). I amb aquesta premisa, avui m'agradaria parlar sobre les falàcies dels moviments assemblearis.
Els membres d'una assemblea han d'estar suficientment formats i informats sobre la temàtica a tractar com per no poder ser manipulats per gurús.
Vagi per endavant que crec que el sistema assembleari funciona sempre que l'assemblea es plantegi qüestions sobre les que té capacitat per debatre, opinar i emetre judicis. Per posar un exemple, una assemblea d'entrenadors de la Lliga BBVA i la Lliga Adelante és un molt bon fòrum per debatre sobre la regla del fora de joc posicional, però no tindria cap sentit que aquesta discussió es fes a la Conferència Episcopal, que al seu temps té capacitat per debatre, opinar i emetre judicis sobre altres qüestions, però de ben segur no sobre aquesta (encara que en aquest país tots portem a dintre un petit Seleccionador Nacional).
Qui i com posa els límits a l'Assemblea, la seva representativitat i la seva capacitat per prendre decisions?
Coincidint amb el meu últim semestre com estudiant universitària a la Facultat de Lletres de la UAB vaig viure l'inici de les accions militars a Irak l'any 2003. Durant les setmanes prèvies, l'Assemblea de Lletres, tal com havien fet la gran majoria d'Assemblees de Facultat de la UAB, havia decidit lliurement anar a la vaga el dia següent de l'inici de les accions militars. Dos mesos i mig després, seguíem fent vaga perquè cada dimarts l'assemblea decidia allargar-la una setmana més tot i l'ambient totalment contrari que es respirava als passadissos. Com era possible? doncs perquè les Assemblees canviaven de dia i hora sense previ avís i hi anaven "estudiants" i "Personal d'Administració i Serveis" a qui ningú coneixia, bàsicament perquè o directament no ho eren o no ho eren a la nostra facultat. Va costar tres setmanes més aconseguir desconvocar una vaga que a la resta de facultats només havia durat una setmana. Nosaltres havíem perdut un semestre (en el meu cas, l'últim semestre...). No ens vàrem saber organitzar? Segurament hi ha alguna part d'això, però no és tan simple com sembla: sense accés a les dades personals dels estudiants, com demostràvem que aquells que deien ser estudiants o treballadors de la nostra facultat ho eren en realitat de la resta de facultats que ja no estaven en vaga?
Un exemple portat a l'extrem: dissabte passat es va celebrar l'Assemblea General (és a dir, pública i de lliure accés) de l'Acampada Barcelona. Hi van assistir 50 persones. Si tots els militatants de Plataforma Per Catalunya (em nego a posar un enllaç a la seva web) hi haguessin anat, podrien haver forçat una votació en el sentit que l'Assemblea demanava que es degollés a tots els immigrants il·legals i una altra votació que digués que aquest tema no es podia tornar a discutir ni a sotmetre a votació. És això lícit i legítim? segurament no, però el sistema de presa de decisions d'Acampada Barcelona (i dels sistemes netament assemblaris) ho permet.
El nostre sistema de representativitat per vot delegat potser és millorable però hem de vigilar COM el volem millorar. El sistema assembleari té els seus riscos, al meu parer aquests són els més evidents, però de ben segur, no son els únics.
Un altre dia parlaré del 15-M en sí i del seu nou himne
Algú els hauria d'avisar que s'assembla sospitosament al famós poema de Martin Niemöller. Només aixequem la veu quan ens afecta a nosaltres mateixos. Abans res.
Cuando los nazis vinieron a llevarse a los comunistas,
guardé silencio,
porque yo no era comunista,
Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,
guardé silencio,
porque yo no era socialdemócrata,
Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,
no protesté,
porque yo no era sindicalista,
Cuando vinieron a llevarse a los judíos,
no protesté,
porque yo no era judío,
Cuando vinieron a buscarme,
no había nadie más que pudiera protestar.
