La societat està
indignada. Tant com segurament no es veia des de fa molts anys. La
situació general del país és força complicada i la gent es troba
constantment sota la pressió d'haver d'afrontar situacions difícils en
la seva quotidianitat, en primera persona o bé a través d'algun familiar
o conegut. Una quotidianitat que, a més, acostuma a anar acompanyada
d'incomprensió i ràbia vers les mesures que adopten els governs
conservadors o en un altre àmbit, per exemple, vers les decisions
judicials.
No fa ni sis
mesos que la dreta governa a Espanya i la sensació general de la
ciutadania és de profund esgotament. Desconec fins a quin punt la gent
està disposada a continuar suportant aquesta sensació d'asfíxia... però
tinc la impressió de que no gaire més.
I ho podem
comprovar amb fets. En pocs mesos hem viscut una vaga general,
manifestacions contra la reforma laboral, protestes contra la pujada de
les taxes universitàries, concentracions a les portes dels bancs i
caixes, mobilitzacions per intentar aturar desnonaments, campanyes
contra les retallades en sanitat i educació, el nou despertar dels
moviments del 15-M i similars... i així podríem continuar amb la llista,
que seria molt llarga. Hem entrat en una fase del que jo anomeno
"sobre-mobilització".
Aquesta
sobre-mobilització implica vàries coses. D'una banda, indica un
increment del sentiment d'indignació general de la societat, com deia al
principi, i constata que estem vivint un agreujament de les condicions
de vida, la societat pateix més. També demostra una certa
desorganització d'aquest sentiment, ja que sembla que cadascú lluiti per
la seva pròpia causa, quan en realitat hem entrat en una època en la
que totes les causes tenen un fil conductor global: ja no hi ha causes
de ningú, sinò causes de tots. Però potser els ciutadans s'han tornat
(ens hem tornat) massa individualistes per comprendre i assumir això.
El progressisme i
l'esquerra en general es senten partícips i necessitats d'aquest
sentiment d'agitació i protesta, a causa de la majoria aclaparadora del
conservadurisme a nivell de tots els governs, des de l'àmbit local fins a
l'europeu. És una oportunitat per reconèixer els errors del passat i
tornar a reconectar i a recomençar des de la base de la política. Seria
necessari.
Però també hi ha
riscos. Ens podem desfondar. El ritme d'agitació i protesta es pot
tornar insuportable, sobretot pel ciutadà a peu de carrer, i sota
aquestes condicions la societat pot acabar resignada i cansada, abaixant
el cap. Hi ha un altre risc, potser més perillós. Em refereixo a que la
societat també es pugui tornar més permeable als populismes extrems, al
resorgir de moviments ultres que trenquen la cohesió i la unitat social
sota un discurs fàcil, cru, enganyós i que es construeix des de la
visceralitat, des del fons de l'estómac. A Grècia ho hem vist, però a
casa nostra també en tenim exemples d'això, sota la forma de partits
d'extrema dreta que amb un discurs racista i xenòfob (i demagog) es
guanyen el suport del qui pateix i que ha deixat de confiar en un
sistema que no li posa les coses gens fàcils.
Per tant, calen
respostes. És bàsic trobar punts de connexió i d'acció conjunta de tot
l'espectre progressista (de dins i de fóra dels partits, tant és) per
fer efectiva la mobilització, per fer efectiva la lluita social, per no
sobre-mobilitzar-nos. Però sobretot, per no deixar espais lliures que
siguin ocupats per "missatgers de l'anti-política" o per "pregoners de
la catàstrofe". Hem (haurem) de ser més intel·ligents i hàbils per
mobilitzar-nos en aquests temps difícils i ser útils a la societat, però
sobretot per evitar la maleïda sobre-mobilització que ens condueix cap a
una lluita potser estèril, cap a un clima d'incertesa del que
segurament sortirem més dèbils alhora que menys cohesionats com a poble i
com a societat.
