 |
| Jordi Molet, Fathia Benhamou, Said el Kadaoui, Najat el Hachmi i Pius Alibek |
Aquesta tada, en el marc de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya he assistit a una taula rodona titulada "Els nous altres catalans" moderada pel periodista i director general de El 9 Nou, Jordi Molet, la Cap de Programes de la Fundació Jaume Bofill, Fathia Benhammou, el psicòleg i escriptor Said el Kadaoui, l'escriptora Najat el Hachmi i el filòleg i escriptor Pius Alibek.
El punt de partida, l'excusa, era parlar sobre els factors que afecten a la incorporació social dels fills i filles d'immigrants a la societat catalana. Parlant clar, allò que amb tota la mala llet del món, segons la meva manera de veure les coses, s'ha vingut anomenant la integració dels immigrants de segona generació (¿?).
S'ha parlat d'identitats individuals i colectives i de com aquestes es construeixen (passarà als annals l'anècdota explicada per Pius Alibek, qui, juntament amb un altre company irakià, va pujar a peu a Montserrat i va dormir tres dies en una cova per intentar comprendre què significa ser català). S'ha parlat dels tipus de discursos amb els que s'afronta i s'enfronta la immigració (inclusius, assimilacionistes, utilitaristes...). S'ha parlat sobre la importància del nivell socioeconòmic de família i entorn. Hem reflexionat sobre el marc legal i jurídic de la immigració (de nou Pius Alibek compartint amb nosaltres el fet esfereïdor que la seva filla petita, nascuda a Catalunya fa tres anys i mig, és una apàtrida degut a l'arbitarietat d'una funcionària de l'embaixada irakí, que es va negar a inscriure-la i per tant, en no tenir passaport, no pot sol·licitar la nacionalitat espanyola per ella).
Però l'afirmació que més m'ha impactat és la reflexió que ha compartit amb nosaltres el Hachmi. Najat ens ha explicat, no en to de cítica si no de lúcida i gairebé ressignada constatació de la realitat, com fa anys que seu en taules rodones similars a aquesta i com té la sensació que la seva filla, nascuda fa pocs mesos, quan sigui adulta, seguirà assistint a altres taules similars.
Jo no sóc immigrant, per tant no parlo des de l'experiència. Però si tinc memòria familiar i, per tant, m'agrada pensar que entenc allò de:
Desahuciado està el que tiene que marcharse
a vivir una cultura diferente...
Sóc filla de pares immigrants que es van conèixer a Catalunya. Hi vaig nèixer l'any 1980 i , per tant, quan vaig prendre consciència del meu jo, la democràcia ja hi estava assentada. Sóc "tan catalana" que els meus companys de Filologia Hispànica de la UAB em deien que quan parlo en castellà se'm nota accent català...
Però també tinc present que entre els germans del meu pare i la meva mare són 9 immigrants andalusos dels quals només la germana més petita del meu pare, que va arribar a Ribes de Freser amb 4 anys, es va casar amb un d'aquells que hom anomena "català de soca-rel". I no oblido els tòpics als que s'enfrontaven. Els sogres de la meva tieta enviaven al seu fill (el meu futur tiet) a comprovar si els andalusos s'havien mort de fred a la masia on estaven de masovers pensant que Andalusia era un lloc en què ni tan sols sabien el que era la neu i en el que estaven tot l'any per damunt dels 25º.
No oblido que la germana del meu avi va emigrar a França amb cinc fills petits, una d'ells sord-muda, sense saber ni un borrall de francès i sense saber ni tan sols llegir i escriure en uns anys en què a Europa encara ningú s'havia atrevit a somiar amb la Unió ni el Tractat de Schengen. I no oblido que no per això a França se'ls va negar l'accès a l'incipient sistema de cobertura social que caracteritzava la França de post-guerra.
I he vist familiars meus (i de la germana del meu avi) defensar que ara, en una època en què malgrat totes les dificultats del món vivim uns temps objectivament millors que la post-guerra de la II Guerra Mundial, s'apliquin restriccions en l'accès a les polítiques socials i del benestar als nouvinguts. Se m'escapa totalment com això pot passar en una família que ha emigrat. Potser el Hachmi té raó i l'experiència de l'emigració és tan traumàtica que el primer que es vol és oblidar-la i no auto-identificar-se com immigrants.
Anna-Belén Avilés
@AB_Aviles
