Emergència sanitària

Font: vivirmejor.com

La constitució espanyola de l'any 1978 defineix, pesi a qui li pesi, en el seu article 1 a Espanya com:

un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político

La Lley 3/1986 de 14 d'abril de Mesures especials en matèria de salut pública, més coneguda com a Llei General de Salut donava acompliment a aquest article 1 i, sobretot, al 43:

1. Se reconoce el derecho a la protección de la salud.
2. Compete a los poderes públicos organizar y tutelar la salud pública a través de medidas preventivas y de las prestaciones y servicios necesarios. La Ley establecerá los derechos y deberes de todos al respecto.
3. Los poderes públicos fomentarán la educación sanitaria, la educación física y el deporte. Asimismo facilitarán la adecuada utilización del ocio.

Mitjançant aquesta llei, la sanitat es desvinculava definitivament de la Seguretat Social, de manera que passava a ser universal (per tots, cotitzants o no) i finançada a través dels Pressupostos General de l'estat i dels de les Comunitats Autònomes. Per deixar-ho clar: la sanitat es finança via impostos (IVA, tabac, gasolina, impostos especials...) i no via cotitzacions. La financem entre tots, treballadors o no, i en gaudim tots.

Fa 15 dies, en compareixença posterior al consell de ministres, el govern del Partit Popular ens sorprenia tornant a vincular la targeta sanitària a la cotització. S'atendria (faltaria més) a qualsevol persona a les urgències hospitalàries però no es tindria accés als serveis que la targeta sanitària proporciona. Per dir-ho d'una manera simple: si tens un accident de cotxe no et deixarem morir a peu de carretera, però ningú et farà controls preventius de res i no tindràs accés als medicaments.

El debat s'ha centrat en l'atenció sanitària dels immigrants en situació irregular (que diversos col·legis de metges i les Comunitats Autònomes de Catalunya, Andalusia i País Vasc ja han dit que seguiran oferint) però la retallada de drets va molt més enllà: què passarà amb els treballadors en pràctiques (que no cotitzen)? què passarà amb les dones que no han cotitzat quan els seus marits morin i la cobertura sanitària que aquests els proporcionen desaparegui? Això sense tenir en compte que mentre el sistema segueixi sent mixte, hi haurà ciutadans que estaran contribuïnt a mantenir el sistema mitjançant els impostos indirectes i sobre el consum però, en canvi, no tindran dret a gaudir-ne...

Un fet a tenir molt en compte per preveure les conseqüències a mitjà termini de deixar fora del sistema a part de la població: gran part del mèrit de la baixa incidència epidemiològica de determinades malalties a la nostra societat el trobem, precisament, en el fet que la població està àmpliament controlada. La sanitat, en aquest sentit, no és només despesa; és inversió. Penseu per un moment en com amb tota seguretat rebrotaran enfermetats més o menys controlades com la tubercul·losi, la sífil·lis, el VIH o la sida si part de la societat només té accés a la sanitat de beneficència (la de les urgències hospitalàries) i no es fa cap tipus de control o seguiment sanitari de ciutadans que no seran conscients del seu estat i propagaran infeccions per simple desconeixement d'estar-les patint o per no poder accedir als medicaments que permetrien controlar-les.

La jugada és mestre. Amb l'excusa de la crisi i de les persones que suposadament abusen del sistema es retallen drets reconeguts en la constitució i s'obre la porta a una sanitat de beneficència (ah, el PP, aquest gran partit constitucionalista...). Però cal posar totes les dade sobre la taula: Espanya dedica poc menys del 6% del seu PIB a l'atenció sanitària (infraestructures, salaris, manteniment, medicaments...) mentre els països de característiques similars amb sistemes mixtes com Holanda (9.4% del seu PIB) o netament privats com EE.UU. (16% del seu PIB) gasten percentatges molt més importants degut a que a l'aportació dels estats cal afegir el que el ciutadà abona de la seva butxaca mitjançant assegurances privades i copagament de serveis i, sobretot, a que l'usuari  només fa servir el sistema quan està realment greu per evitar les despeses que la prevenció li suposen, fet que encareix els tractaments enormement.

El sistema de primes d'assegurances privades basat en que paga més qui més l'utilitza porta a que en els moments on més necessària es sol tornar l'atenció sanitària, arribats a la tercera edat o en casos de malaltia greu, les primes siguin econòmicament inassumibles per la majoria d'usuaris (o directament l'asseguradora es nega a renovar-les) i aquests acabin tornant al sistema públic de salut (allà on n'hi ha, com és el cas d'Espanya i Regne Unit) o a la beneficència, com als EE.UU. Aixó sense tenir en compte l'individualisme egoïsta darrera aquesta opció: perquè he de conribuir a pagar uns serveis que no utilitzo? doncs simplement perquè algun dia els utilitzaràs (o d'aquí uns anys o demà mateix) o els utilitza/rà algú del teu entorn. Arribats a aquest punt agrairàs que algú els pagui per tu en aquells moments. A més, i per si algú no ho havia notat, a la sanitat pública és on en aquests moments hi podem trobar el personal més qualificat, els equipments i tractaments més moderns i és on es desenvolupa la investigació mèdica més avançada. Tot això, cal que ho recordem, amb menys del 6% del PIB estatal.

A què es deu, doncs, aquesta obsessió per retallar la sanitat pública? evidentment no és només qüestió de la necessitat de reduir despesa en moments de forta pressió internacional per reduir el dèficit públic (caram, sempre reben l'educació i la sanitat...) si no d'interessos econòmics privats i personals. Encara hi ha marge per reduir despesa sanitària sense minvar la qualitat del sistema com per exemple implantant la prescripció de medicaments per dosi i no per unitats d'embalatge, fet que només beneficia a la indústria farmacèutica i suposa que part des medicament prescrits s'acabin desperdiciant. Però les mesures preses fins ara no van per aquest camí i no prima l'interès general si no el d'alguns. Cal que recordem qui era Boi Ruiz abans de ser el Conseller de Sanitat? President de la patronal del sector sanitari concertat. Alguna pregunta més? 

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles