Amb motiu de la celebració del 7º Congrés de les Comarques Gironines el proper dissabte dia 25 de febrer a Lloret de Mar, avui us porto una entrevista amb Esteve Pujol, alcalde de Camprodon des de 1995, diputat al Parlament de Catalunya des de 2003 i Secretari d'Organització de la Federació de Comarques Girones del PSC.
A una setmana vista del Congrés, el Secretari d'Organització ens parla de l'estat dels preparatius, de com ha viscut l'Executiva Federal els últims processos electorals o sobre l'estat de la federació. Pujol fa una valoració sobre la duplicitat de càrrecs públics i orgànics (un tema que està en boca tant de l'opinió pública com de la publicada) i, finalment, valora a seva experiència personal. Us convido a escoltar les seves reflexions!
Dos agraïments. El primer, pel propi Esteve Pujol i el segon, per Juan Avilés, taxista per necessitat meva i càmera primerenc. ¡Pà, ha quedado muy bien, gran pulso!
El 38º Congrés a Sevilla va deixar tres nous noms al capdavant del PSOE. A Manuel Chaves, José Luis Rodríguez Zapatero i Pepe Blanco els substituïen José Antonio Griñán, Alfredo Pérez Rubalcaba i Elena Valenciano a la presidència, secretaria general i vicesecretaria respectivament. Entre les moltes diferències que el canvi implicava n'hi ha una de rellevant en el plànol comunicatiu: cap dels tres principals responsables de l'executiva anterior tenia compte a Twitter mentre els tres màxims responsables de l'executiva actual en tenen. Però a twitter no n'hi ha prou amb estar-hi, s'hi ha de ser. En són conscients Griñán, Rubalcaba i Valeciano?
D'entrada, Griñán ja avisa en el seu perfil que es tracta d'un compte que no només gestiona ell mateix si no que hi haurà publicacions del seu equip, un punt positiu per ell per la sinceritat i la transparència. A canvi, en perd dos perquè la biografia és impersonal (només hi ha informació institucional) i, a més a més, incompleta (tots sabem que és el President del PSOE però la Bio no ho reflexa).
Quan entrem a veure les publicacions al detall notem que:
Hi publica regularment. Mai deixa més d'un dia entre publicacions i en fa de 2 a 5 per dia.
Barreja informació institucional i d'agenda pròpia amb certa reflexió pesonal. La reflexió sempre és molt política i, es podria arribar a dir, pancartera. Es respira un cert aired'impersonalitat.
Hi ha pocs Retweets i poca interacció. Mai llança preguntes als seus seguidors. No hi ha debat.
Gràcies a la marca RbCb podem distingir els tweets personals de Rubalcaba
El compte de Rubalcaba, a diferència del de Griñán, té el fons personalitzat i la biografia està actualitzada (aquí sí sabem que es tracta del Secretari General del PSOE). Com en el cas de Griñán, també ens informa que es tracta d'un compte compartit amb el seu equip.
Entrant a veure les piulades, veiem que n'hi ha de quatre tipus:
Signades RbCb. Són les piulades que fa el propi Rubalcaba. Són reflexions més personals, en primera persona, com la de la imatge.
Publicacions amb cometes. Paraules textuals de Rubalcaba en intervencions públiques que el seu equip va publicant al mateix temps de la intervenció.
Retweets. Només es fan RT de publicacions del PSOE o d'informacions auto-referencials.
Conversa. L'equip de Rubalcaba (sabem que és l'equip perquè les publicacions no estan signades) es preocupa de mantenir viu el diàleg i, més important encara, de fer escolta activai útil.
Un exemple d'aquest mateix divendres: dos usuaris es queixaven que els estudiants encara no han cobrat les beques d'aquest curs. L'equip prometia trametre la queixa als responsables d'educació del partit perquè fessin el seguiment necessari de la qüestió.
Aquest és un gran exemple de bon ús d'un compte de Twitter per part d'un responsable polític (o del seu equip). El compte no ha de ser només un altaveu d'idees, que també, si no que ha de ser útil no només pels interessos del polític si no de tots els usuaris.
El d'Elena Valenciano és l'únic dels tres comptes que és netament personal. Tant la fotografia (la més desenfadada de totes) com la Bio són les menys institucionals, tot i que també hi apareix el càrrec. És la més descriptiva a nivell personal i no parla en cap moment d'un equip que l'ajudi a gestionar el compte. És la ùnica dels tres que enllaça al seu blog personal (Griñán ho fa a la pàgina de la Junta i Rubalcaba a la de la seva candidatura a Secretari General del PSOE). Cal dir, però, que el blog té una mitjana d'1,5 actualitzacions al mes.
Pel que fa al contingut de les piulades:
Hi ha opinió personal sobre temes diversos, no només polítics si no d'actualitat en general.
Valenciano no fa gairebé mai RT de tipus institucional, però sí en fa d'altres usuaris.
Hi ha un alt grau d'interacció amb altres usuaris. De fet és la interacció el que omple el seu TL.
En general, cap dels tres perfils són perfectes, però ja és un grandíssim avenç respecte l'executiva anterior. Alguns aspectes són millorables però en un moment on la credibilitat de partits i polítics ha sofert una gran davallada, uns perfils ben gestionats poden ajudar no ja a convéncer a nous votants si no a acostar la classe política als ciutadans, que bona falta fa!.
Una dada per comparar: l'Ajuntament de Barcelona compta amb 41 regidors...
Com saben els companys Ana Maria Moreno i Cristian Santos tinc la mania de dir les coses com les penso i no com caldria dir-les en l'època de la pulcritut política (amb el fred que feia, i nosaltres discutint a les escales de l'Hotel Campus sobre la prohibició del burka a Lleida!). I amb aquesta premisa, avui m'agradaria parlar sobre les falàcies dels moviments assemblearis.
Els membres d'una assemblea han d'estar suficientment formats i informats sobre la temàtica a tractar com per no poder ser manipulats per gurús.
Vagi per endavant que crec que el sistema assembleari funciona sempre que l'assemblea es plantegi qüestions sobre les que té capacitat per debatre, opinar i emetre judicis. Per posar un exemple, una assemblea d'entrenadors de la Lliga BBVA i la Lliga Adelante és un molt bon fòrum per debatre sobre la regla del fora de joc posicional, però no tindria cap sentit que aquesta discussió es fes a la Conferència Episcopal, que al seu temps té capacitat per debatre, opinar i emetre judicis sobre altres qüestions, però de ben segur no sobre aquesta (encara que en aquest país tots portem a dintre un petit Seleccionador Nacional).
Qui i com posa els límits a l'Assemblea, la seva representativitat i la seva capacitat per prendre decisions?
Coincidint amb el meu últim semestre com estudiant universitària a la Facultat de Lletres de la UAB vaig viure l'inici de les accions militars a Irak l'any 2003. Durant les setmanes prèvies, l'Assemblea de Lletres, tal com havien fet la gran majoria d'Assemblees de Facultat de la UAB, havia decidit lliurement anar a la vaga el dia següent de l'inici de les accions militars. Dos mesos i mig després, seguíem fent vaga perquè cada dimarts l'assemblea decidia allargar-la una setmana més tot i l'ambient totalment contrari que es respirava als passadissos. Com era possible? doncs perquè les Assemblees canviaven de dia i hora sense previ avís i hi anaven "estudiants" i "Personal d'Administració i Serveis" a qui ningú coneixia, bàsicament perquè o directament no ho eren o no ho eren a la nostra facultat. Va costar tres setmanes més aconseguir desconvocar una vaga que a la resta de facultats només havia durat una setmana. Nosaltres havíem perdut un semestre (en el meu cas, l'últim semestre...). No ens vàrem saber organitzar? Segurament hi ha alguna part d'això, però no és tan simple com sembla: sense accés a les dades personals dels estudiants, com demostràvem que aquells que deien ser estudiants o treballadors de la nostra facultat ho eren en realitat de la resta de facultats que ja no estaven en vaga?
Un exemple portat a l'extrem: dissabte passat es va celebrar l'Assemblea General (és a dir, pública i de lliure accés) de l'Acampada Barcelona. Hi van assistir 50 persones. Si tots els militatants de Plataforma Per Catalunya (em nego a posar un enllaç a la seva web) hi haguessin anat, podrien haver forçat una votació en el sentit que l'Assemblea demanava que es degollés a tots els immigrants il·legals i una altra votació que digués que aquest tema no es podia tornar a discutir ni a sotmetre a votació. És això lícit i legítim? segurament no, però el sistema de presa de decisions d'Acampada Barcelona (i dels sistemes netament assemblaris) ho permet.
El nostre sistema de representativitat per vot delegat potser és millorable però hem de vigilar COM el volem millorar. El sistema assembleari té els seus riscos, al meu parer aquests són els més evidents, però de ben segur, no son els únics.
Un altre dia parlaré del 15-M en sí i del seu nou himne
Algú els hauria d'avisar que s'assembla sospitosament al famós poema de Martin Niemöller. Només aixequem la veu quan ens afecta a nosaltres mateixos. Abans res.
Cuando los nazis vinieron a llevarse a los comunistas,
guardé silencio,
porque yo no era comunista,
Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,
guardé silencio,
porque yo no era socialdemócrata,
Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,
no protesté,
porque yo no era sindicalista,
Cuando vinieron a llevarse a los judíos,
no protesté,
porque yo no era judío,
Cuando vinieron a buscarme,
no había nadie más que pudiera protestar.
Continuem parlant sobre primàries. Demà és el dia D a Florida. Després de la "sorpresa" a Carolina del Sud, sembla que Romney ho té tot de cara en aquest estat. Hi ha certa por dins el Partit Republicà a que el procés s'allargui i hi ha més por encara a que sigui Gingrich qui, finalment, s'emporti la candidatura. Sembla que Gingrich té molts suports entre els votants més conservadors i els vinculats al Tea Party però és el candidat (incloent Santorum i Ron Paul) que pitjor resultats treuria a les presidencials quan toqués enfrentar-se a Obama (55% a 37%, una catàstrofe).
A més a més, hi ha una por generalitzada, no ja al Partit Republicà, si no al món acadèmic i polític en general sobre l'efecte que unes primàries dividides poden tenir en l'electorat. Un exemple el trobem en el sistema regulador de les primàries del Parti Socialiste, on es deia clarament als possibles contendents que:
Les candidat-es devront s’engager à soutenir publiquement le candidat-e désigné et à s’engager dans sa campagne. (els candidats a les primàries es comprometen a donar suport públic al candidat guanyador i a comprometre’s en la seva campanya.)
Cal distingir, però, entre primàries "dividides" i primàries "disputades". M'explicaré: un dels objectius bàsics de les eleccions primàries, a part de la designació del candidat que parteixi amb més suport entre les files pròpies, és dotar el candidat sortint d'una dinàmica política favorable cara als votants en general. Aquesta dinàmica positiva es pot veure truncada si la campanya és molt dividida i, en certa mesura, "bruta". Semblaria el cas de les actuals primàries republicanes, en les quals Romney, el candidat en principi favorit, està tenint molts problemes perquè Gingrich qüestiona públicament la seva trajectòria professional, que es dediqués a comprar i desmantellar empreses en fallida o el fet que tingui milions de dòlars en paradissos fiscals (als EE.UU. no és ben bé il·legal, és més una qüestió d'ètica). Realment Gingrich està aconseguint ressucitar la seva candidatura, però al preu d'enfonsar el candidat millor posicionat davant Obama...
L'exemple contrari el trobem en les disputadíssimes primàries demòcrates de 2008. D'entrada, semblaria que una cursa cap a la designació molt llarga escurçaria la campanya presidencial en sí i, per tant, seria contraproduent perque podria arribar a limitat les possibilitats del candidat sortint, però Clinton i Obama van arribar fins al final d'unes primàries que comptaven d'entrada amb fins a 8 candidats. La gran quantitat de debats públics, la presència constant en els mitjans de comunciació i l'esforç de movilització de la militància van catapultar el candidat guanyador, Obama, cap a la Casa Blanca. I a diferència del que està passant ara a les files republicanes, els demòcrates va saber estar-se molt bé de portar la campanya als terrenys més bruts. Si Gingrich vol que el seu partit tingui alguna possibilitat el proper novembre, hauria de prendre nota. Si només li interessa serELL qui arribi a les eleccions de novembre, que segueixi com fins ara.
I si aquí també volem instaurar aquest sistema d'elecció de candidats, millor que també prenguem nota. No es tracata només d'obrir a militància, simpatitzants i ciutadania d'esquerres la designació dels candidats, fem-ho amb criteri i aprenent de les experiències prèvies.La sopa d'all fa molt de temps que està inventada.
Conservadors i mitjans van afirmar que Obama no era americà. El president va haver de fer públic el seu certificat de naixement.
El vídeo que encapçala aquestes línies, titulat "Clean me", correspon a un spot electoral fet servir pel Partit Conservador Britànic durant la campanya de les eleccions legislatives del Regne Unit a l'any 2005. Han passat set anys, però al meu entendre continua resultant molt revelador i reflecteix perfectament quina és la visió que des de la dreta i el conservadurisme avui en dia s'intenta imposar al conjunt de la societat.
És un exemple brutal de publicitat política i tota una declaració d'intencions en quant a la clara intenció que els conservadors tenen de mostrar-nos una societat en permanent degradació, malalta de problemes que tenen el seu origen precisament en algunes de les capes més dèbils de la societat, com són els immigrants o les classes treballadores. I al mateix temps, ens mostra a uns poders públics ineficaços per gestionar la realitat i per plantejar solucions a les situacions de dificultat que pateix el ciutadà. També ens mostra clarament de quina manera la dreta s'ha anat apropiant del discurs en matéria de seguretat ciutadana. No cal dir que a l'any 2005 al Regne Unit governaven els laboristes i, per tant, el vídeo era una crítica ferotge al model societat que des de l'esquerra s'havia intentat impulsar.
A mi, més enllà dels aspectes concrets relacionats amb les qüestions internes del Regne Unit i d'aquella campanya electoral, m'interessa avui recuperar aquest vídeo perque tristament m'ha portat al cap qüestions que em remeten als nostres temps i al nostre país. Creuen que darrera del desmantellament de l'Estat del Benestar que estem patint (i encara patirem) hi ha tan sols una voluntat de fer quadrar uns pressupostos públics? O existeix també un rerefons ideològic escudat en el fals argument de que l'administració pública és ineficaç, lenta i molesta? Tenen la impressió de que el retall de serveis públics bàsics com la sanitat i l'educació són només un peatge que hem de pagar per culpa de la crisi? O més enllà d'això, el que s'està fent suposa una hipoteca pel nostre futur i sobretot, pel de les futures generacions?
Reflexionin i treguin les seves pròpies conclusions, però quan mirin les imatges d'aquest vídeo pensin en cap a on ens condueixen les retallades i si la suposada "posada en ordre" que està duent a terme la dreta d'aquest país no ens condueix potser precisament cap al desordre en un moment en que no ens podem permetre, malgrat la crisi i la difícil situació que vivim, deixar de mirar a la cara del progrés de la ciutadania i del conjunt de la societat.
Ahir François Hollande donava el tret de sortida, davant 10.000 simpatitzants, a la cursa que l'hauria de portar a la Presidència de la República Francesa. En un discurs d'una hora i mitja el candidat va desgrananr les seves principals propostes. Hollande és el candidat del Partit Socialista i del Partit Radical d'Esquerres després de proclamar-se vencedor de les primàries obertes a la ciutadania progressista francesa que els dos partits van celebrar el passat mes d'octubre de 2011.
També aquest últim dissabte Newt Gingrich s'apuntava una victòria que fa 15 dies era poc més que un somni a les votacions de Carolina del Sud, complicant el que fins ara estava essent un camí més a menys planer per a Mitt Romney (més per demèrit de Romney, que no ha sabut reaccionar a les crítiques sobre la seva carrera professional, que pels mèrits de Gingrich, però aquesta és una altra història). Si les primàries americanes us interessen, no us perdeu la sèrie Primary Colors de Roger Senserrich a Politikon.es.
Aquí (a Catalunya, a Espanya i a Europa) la celebració de primàries queda a decisió dels partits (dels partits de centre-esquerra, perquè fins ara la centre-dreta no n'ha sentit la necessitat enlloc) i, a diferència dels EE.UU., és un fenòmen no regulat per llei. Els partits d'esquerra italians són els que més experiènia tenen en termes de primàries (obertes o no), però el model que està en boca de tothom és el francés. L'etern problema de la desmemòria: ningú recorda ara les primàries que van dur Romano Prodi i la coalició de la Unió a batre el partit de Berlusconi l'any 2006.
En un moment en el que es demana als partis polítics una major obertura a la societat i un funcionament més democràtic (de nou, als partits de centre-esquerra, perquè aquests no semblen ser interessos dels simpatitzants de centre-dreta), les primàries estan en boca de partits polítics, periodistes, militants i simpatitzants. Els PSC adoptava la idea de primàries "a la francesa" durant el 12º Congrés i tant Chacón (primàries àmplies) com Rubalcaba (amb matissos) n'han parlat al llarg del procés pre-congressual del PSOE.
En un proper apunt parlarem dels avantatges i desavantatges que les primàries poden, a nivell teòric, presentar. A grans trets, la cosa va més o menys per aquí:
Fer el primer apunt d'un bloc és, innegablement, complicat. Deixant de banda les presentacions (alguns en són autèntics mestres), la forma que prenguin els primers apunts serà determinat sobre l'èxit o el fracàs de l'empresa, si aconseguirem que els lectors tornin o amb l'ensurt inicial del títol i el primer post en tindran prou.
Definir-ne els públic objectiu (iniciats o públic general?), la finalitat (entretenir, informar, convéncer o persuadir?), la llargada dels apunts i el to no és quelcom que es pugui fer d'una tirada. La cosa anirà prenent forma.
Per començar, deixarem la reflexió del company Òscar Sierra , que resumeix a la perfecció el sentir del dia:
