Perquè el 29 de març faré vaga (i tu també n'hauries de fer)

Si encara estàs pensant si fer o no fer vaga, si el discurs de la por que fa mesos que repeteixen constantment està començant a calar en tu, si encara tens dubtes:

Ja no cal que l'autoritat laboral autoritzi els Expedients de Regulació d'Ocupació. AIXÒ SOL JA JUSTIFICA UNA VAGA!!! Però hi ha més motius:

1. Eixampla els supòsits d'acomiadament procedent i redueix les indemnitzacions. Ara ja no cal tenir pèrdues, ara n'hi ha prou amb un descens dels beneficis o de les vendes. I cap a casa amb 20 dies per any amb un màxim de 12 mensualitats. I si tot i les facilitats, l'acomiadament és improcedent, pasem de 45 dies/any a 33/dies any amb un màxim de 24 mensualitats (abans 42).
2. Es podrà treballar amb un contracte de formació durant 3 anys amb les condicions precàries que aquest comporta. Fins que l’atur no estigui per sota del 15% s'amplia la franja d'edat a la q ue se li aplica aquest contracte, arribant als 30 anys.
3. El nou “contracte per a emprenedors” (empreses menors de 50 treballadors) té un període de prova d’un any, de manera que quan quedi un dia per fer l’any et podran dir que no has passat el període de prova i acomiadar‐te sense cap mena d’indemnització.
4. L’empresa podrà realitzar modificacions substancials de les condicions de treball quant a jornada, horari, règim de treball a torns, quantia salarial... I si no et semble bé, allà tens la porta: indemnització de 20 dies/any amb un màxim de 9 mesos. Em sembla que aquesta serà la bona...
5. La fulminació de la negociació col∙lectiva que regula les condicions laborals. I tots sabem el poder d'un treballador davant tota l'empresa
6. La falta d’assistència justificades que assoleixin el 20% de les jornades hàbils en dos mesos o el 25% en 4 mesos dins d’un període d’un any fanq ue un acomiadament sigui procedent. HE DIT JUSTIFICADES!
7. L’aplicació de l’acomiadament per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció es podrà aplicar als treballadors laborals del sector públic. 

I perquè la crisi está sent llarga, profunda i dura, certament, pero no l'hem de pagar només els que no l'hem provocat!!

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

2012: L'any que Gallardón va perdre els papers, el centre polític i la batalla retòrica.

EL CAS DE LA "VIOLÈNCIA DE GÈNERE ESTRUCTURAL"

Fotografia: publico.es

En infinitats d'ocasions es va sentir la proposta mig en broma (o no tant) de fer un intercanvi de cromos PSOE-PP. El Partit Popular es quedava amb José Bono i Rodríguez Ibarra mentre el PSOE es quedava amb Alberto Ruiz Gallardón, l'aleshores "popular" en el sentit estricte de la paraula, alcalde de Madrid. Sort de no haver fet el canvi... En els tres mesos que Gallardón fa que és ministre, ja ha provocat més d'una polèmica amb els seus plans i les seves declaracions. La última, aquest mateix dissabte quan en resposta a El país, afirmava que: 

la presencia de un crucifijo en un centro público es un símbolo de paz

De moment, però, i a l'espera de futures ficades de pota, Gallardón passarà a la història com el ministre de Justícia que considerava que calia canviar la llei de l'avortament perquè una "violència de gènere estructural" avocava a les dones a avortar per por, entre d'altres coses, a perdre la feina. I tot aixó el dimecres set de març, un dia abans del Dia Internacional de la Dona Treballadora. Si això fos twitter, i sense entrar a valorar políticament les declaracions, ja d'entrada s'hauria guanyat per matusser i insensible uns grans #oletu, #veteatupueblo i #etfelicitofill.

De fet va ser a Twitter on es van veure, immediatament, les reaccions a la seva més que desafortunada intervenció en la Sessió de Control de la setmana passada. En qüestió d'hores el hashtag #violenciaestructural assolia els primers llocs entre els temes del moment i la premsa es feia ressó dels més destacats.

Relliscada o no, Gallardón aprofitava la lacra de la violència de gènere, que l'any passat va costar al vida a 61 dones a l'Estat Espanyol, però que sufreixen, en silenci o no, desenes de milers més de dones, per justificar un canvi en la llei d'avortament a terminis que havia significat acabar amb l'alegalitat (o ilegalitat, recordem que vam veure dones als tribunals) de l'anterior llei espanyola per supòsits (violació, malformació o perill per la integritat física o psicològica de la mare). 

Si no fos tan trist i depriment, gairebé semblaria un acudit de dubtós gust que el mateix govern que ha eliminat el Ministeri d'Igualdat i que acaba d'aprovar una reforma laboral que retalla la protecció dels treballadors, que fa possible l'acomiadament lliure emparant-se en supòsits econòmics obscurs i que abarateix l'acomiadament reduint les indemnitzacions a menys de la meitat vingui ara a parlar de la "violència extructural" que sofrim les dones en l'àmbit laboral pel fet de quedar-nos (o poder arribar algun dia a quedar-nos) embarassades.

L'insult a la intel·ligència col·lectiva que les declaracions del sr. Gallardón suposaven no ha passat despercebut. El ciutadà fa temps que ha assolit la majoria d'edat política i el Partit Popular i el seu ministre de Justícia han perdut aquesta batalla als mitjans. Amb la seva majoria absoluta podran (com estan fent) fer i desfer, però com a mínim ja no els comprem la moto que ens volen vendre. El Partit Popular tenia un deute amb la Conferència Episcopal, que va mantenir la societat movilitzada per ells en alguns temes, però no ha aconseguit dissimular que l'únic que cerca amb aquesta reforma és pagar aquest deute.

Fotografia: EFE

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés
@AB_Aviles

8 de Març de 2012

Nena treballadora. S.XIX

L'Elionor

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

                                           La fàbrica: 1970-1971
                                                   Miquel Martí i Pol 

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Primàries: Si, No, NS/NC (III)

Gràfic de popularitat de Mitt Romney de TPM

Ens anem acostant al final de la cursa cap a la nominació del candidat republicà a la presidència dels EE.UU. Demà arriba el Súper Dimarts! Aques any estan en joc 10 estats que suposen 410 delegats a la Convenció Nacional Republicana, un 17,9% del total. 

Durant el mes de febrer ha passat una mica de tot. I m'alegra veure que el què ha passat no fa més que donar suport a allò que exposava en el meu anterior apunt sobre els perills de les primàries. 

Per si no heu seguit el tema, us faig un resum de les últimes votacions:

• 30 de gener: Mitt Romney s'imposava a Florida.
• 7 de febrer: Rick Santorum s'imposava a Minnesota, Missouri i Colorado.
• 28 de febrer: Mitt Romney guanyava a Michigan i Arizona.

El més interessant, però, no són els resultats en sí. A Florida, Romney va haver d'utilitzar 15 milions de dòlars per contractar 13.000 anuncis televisius, mentre el segon candidat millor posicionat (en aquesta ocasió Newt Gingrich) feia una despesa de "només" 3 milions de dólars. I encara hi ha una dada més increïble: de tots els anuncis patrocinats per Romney, només un d'ells era un missatge positiu sobre el propi candidat i ni tan sols es va emetre en anglès sino en castellà, ja que anava dirigit a la comunitat hispana. La resta, atacava a Gingrich. Conseqüències:

• Els anuncis proclamant la maldat de Gingrich van suposar un 68% del total.
• Els anuncis proclamant la maldat de Romney van suposar un 23% del total.
• Els anuncis proclamant la bondat de Gingrich van supoa un 9% del total.
• Els anuncis proclamant la bondat de Romney van suposar un 0.1% del total!!!!

I resultat: mentre l'any 2008 es van registrar 1,95 milions de vots a les primàries republicanes, aquesta vegada s'han registrat 1,65 milions de vots, un descens del 15%! I és que una campanya en la que el ¡91%! dels anuncis són negatius, per força ha de desmobilitzar fins i tot a l'electorat propi, que és el d'unes primàries.

I, encara pitjor pels interessos del Partit Republicà, aquesta campanya més centrada en el desprestigi del contrincant que en fer propostes o aclarir el programa propi està comportant que, en aquest moment, un 40% de la població es mostri obertament desfavorable a Mitt Romney mentre només un 27% de la població l'aprova (dades de TPM a 5 de març de 2012). Tot aixó mentre la popularitat d'Obama segueix una clara progressió positiva gràcies a les bones dades de l'economia americana dels últims mesos.

Veurem què passa demà, però si Romney no aconsegueix enterrar els seus contrincants i la campanya no millora en qualitat de continguts, haurem tingut unes primàries molt entretingudes però les presidencials de novembre gairebé no caldrà ni celebrar-les.

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

"En les mesures de la dreta, no hi ha només crisi, hi ha ideologia"

Amb motiu de la celebració del 7º Congrés de les Comarques Gironines el proper dissabte dia 25 de febrer a Lloret de Mar, avui us porto una entrevista amb Esteve Pujol, alcalde de Camprodon des de 1995, diputat al Parlament de Catalunya des de 2003 i Secretari d'Organització de la Federació de Comarques Girones del PSC.

A una setmana vista del Congrés, el Secretari d'Organització ens parla de l'estat dels preparatius, de com ha viscut l'Executiva Federal els últims processos electorals o sobre l'estat de la federació. Pujol fa una valoració sobre la duplicitat de càrrecs públics i orgànics (un tema que està en boca tant de l'opinió pública com de la publicada) i, finalment, valora a seva experiència personal. Us convido a escoltar les seves reflexions!

Dos agraïments. El primer, pel propi Esteve Pujol i el segon, per Juan Avilés, taxista per necessitat meva i càmera primerenc. ¡Pà, ha quedado muy bien, gran pulso! 

@NostraPolítica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

Ser o estar, aquesta és la qüestió

El 38º Congrés a Sevilla va deixar tres nous noms al capdavant del PSOE. A Manuel Chaves, José Luis Rodríguez Zapatero i Pepe Blanco els substituïen José Antonio Griñán, Alfredo Pérez Rubalcaba i Elena Valenciano a la presidència, secretaria general i vicesecretaria respectivament. Entre les moltes diferències que el canvi implicava n'hi ha una de rellevant en el plànol comunicatiu: cap dels tres principals responsables de l'executiva anterior tenia compte a Twitter mentre els tres màxims responsables de l'executiva actual en tenen. Però a twitter no n'hi ha prou amb estar-hi, s'hi ha de ser. En són conscients Griñán, Rubalcaba i Valeciano?

D'entrada, Griñán ja avisa en el seu perfil que es tracta d'un compte que no només gestiona ell mateix si no que hi haurà publicacions del seu equip, un punt positiu per ell per la sinceritat i la transparència. A canvi, en perd dos perquè la biografia és impersonal (només hi ha informació institucional) i, a més a més, incompleta (tots sabem que és el President del PSOE però la Bio no ho reflexa).

Quan entrem a veure les publicacions al detall notem que:

• Hi publica regularment. Mai deixa més d'un dia entre publicacions i en fa de 2 a 5 per dia.
• Barreja informació institucional i d'agenda pròpia amb certa reflexió pesonal. La reflexió sempre és molt política i, es podria arribar a dir, pancartera. Es respira un cert aire d'impersonalitat.
• Hi ha pocs Retweets i poca interacció. Mai llança preguntes als seus seguidors. No hi ha debat.

 Gràcies a la marca RbCb podem distingir els tweets personals de Rubalcaba

El compte de Rubalcaba, a diferència del de Griñán, té el fons personalitzat i la biografia està actualitzada (aquí sí sabem que es tracta del Secretari General del PSOE). Com en el cas de Griñán, també ens informa que es tracta d'un compte compartit amb el seu equip. 

Entrant a veure les piulades, veiem que n'hi ha de quatre tipus:

• Signades RbCb. Són les piulades que fa el propi Rubalcaba. Són reflexions més personals, en primera persona, com la de la imatge.
• Publicacions amb cometes. Paraules textuals de Rubalcaba en intervencions públiques que el seu equip va publicant al mateix temps de la intervenció.
• Retweets. Només es fan RT de publicacions del PSOE o d'informacions auto-referencials.
• Conversa. L'equip de Rubalcaba (sabem que és l'equip perquè les publicacions no estan signades) es preocupa de mantenir viu el diàleg i, més important encara, de fer escolta activa i útil.

Un exemple d'aquest mateix divendres: dos usuaris es queixaven que els estudiants encara no han cobrat les beques d'aquest curs. L'equip prometia trametre la queixa als responsables d'educació del partit perquè fessin el seguiment necessari de la qüestió.

   

Aquest és un gran exemple de bon ús d'un compte de Twitter per part d'un responsable polític (o del seu equip). El compte no ha de ser només un altaveu d'idees, que també, si no que ha de ser útil no només pels interessos del polític si no de tots els usuaris.

    

El d'Elena Valenciano és l'únic dels tres comptes que és netament personal. Tant la fotografia (la més desenfadada de totes) com la Bio són les menys institucionals, tot i que també hi apareix el càrrec. És la més descriptiva a nivell personal i no parla en cap moment d'un equip que l'ajudi a gestionar el compte. És la ùnica dels tres que enllaça al seu blog personal (Griñán ho fa a la pàgina de la Junta i Rubalcaba a la de la seva candidatura a Secretari General del PSOE). Cal dir, però, que el blog té una mitjana d'1,5 actualitzacions al mes.

Pel que fa al contingut de les piulades:

• Hi ha opinió personal sobre temes diversos, no només polítics si no d'actualitat en general.
• Valenciano no fa gairebé mai RT de tipus institucional, però sí en fa d'altres usuaris.
• Hi ha un alt grau d'interacció amb altres usuaris. De fet és la interacció el que omple el seu TL.

 En general, cap dels tres perfils són perfectes, però ja és un grandíssim avenç respecte l'executiva anterior. Alguns aspectes són millorables però en un moment on la credibilitat de partits i polítics ha sofert una gran davallada, uns perfils ben gestionats poden ajudar no ja a convéncer a nous votants si no a acostar la classe política als ciutadans, que bona falta fa!.

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles

¡Que no, que no, que no nos representan!

Una dada per comparar: l'Ajuntament de Barcelona compta amb 41 regidors...

Com saben els companys Ana Maria Moreno i Cristian Santos tinc la mania de dir les coses com les penso i no com caldria dir-les en l'època de la pulcritut política (amb el fred que feia, i nosaltres discutint a les escales de l'Hotel Campus sobre la prohibició del burka a Lleida!). I amb aquesta premisa, avui m'agradaria parlar sobre les falàcies dels moviments assemblearis.

• Els membres d'una assemblea han d'estar suficientment formats i informats sobre la temàtica a tractar com per no poder ser manipulats per gurús.

Vagi per endavant que crec que el sistema assembleari funciona sempre que l'assemblea es plantegi qüestions sobre les que té capacitat per debatre, opinar i emetre judicis. Per posar un exemple, una assemblea d'entrenadors de la Lliga BBVA i la Lliga Adelante és un molt bon fòrum per debatre sobre la regla del fora de joc posicional, però no tindria cap sentit que aquesta discussió es fes a la Conferència Episcopal, que al seu temps té capacitat per debatre, opinar i emetre judicis sobre altres qüestions, però de ben segur no sobre aquesta (encara que en aquest país tots portem a dintre un petit Seleccionador Nacional). 

• Qui i com posa els límits a l'Assemblea, la seva representativitat i la seva capacitat per prendre decisions?

Coincidint amb el meu últim semestre com estudiant universitària a la  Facultat de Lletres de la UAB vaig viure l'inici de les accions militars a Irak l'any 2003. Durant les setmanes prèvies, l'Assemblea de Lletres, tal com havien fet la gran majoria d'Assemblees de Facultat de la UAB, havia decidit lliurement anar a la vaga el dia següent de l'inici de les accions militars. Dos mesos i mig després, seguíem fent vaga perquè cada dimarts l'assemblea decidia allargar-la una setmana més tot i l'ambient totalment contrari que es respirava als passadissos. Com era possible? doncs perquè les Assemblees canviaven de dia i hora sense previ avís i hi anaven "estudiants" i "Personal d'Administració i Serveis" a qui ningú coneixia, bàsicament perquè o directament no ho eren o no ho eren a la nostra facultat. Va costar tres setmanes més aconseguir desconvocar una vaga que a la resta de facultats només havia durat una setmana. Nosaltres havíem perdut un semestre (en el meu cas, l'últim semestre...). No ens vàrem saber organitzar? Segurament hi ha alguna part d'això, però no és tan simple com sembla: sense accés a les dades personals dels estudiants, com demostràvem que aquells que deien ser estudiants o treballadors de la nostra facultat ho eren en realitat de la resta de facultats que ja no estaven en vaga?

Un exemple portat a l'extrem: dissabte passat es va celebrar l'Assemblea General (és a dir, pública i de lliure accés) de l'Acampada Barcelona. Hi van assistir 50 persones. Si tots els militatants de Plataforma Per Catalunya (em nego a posar un enllaç a la seva web) hi haguessin anat, podrien haver forçat una votació en el sentit que l'Assemblea demanava que es degollés a tots els immigrants il·legals i una altra votació que digués que aquest tema no es podia tornar a discutir ni a sotmetre a votació. És això lícit i legítim? segurament no, però el sistema de presa de decisions d'Acampada Barcelona (i dels sistemes netament assemblaris) ho permet.

El nostre sistema de representativitat per vot delegat potser és millorable però hem de vigilar COM el volem millorar. El sistema assembleari té els seus riscos, al meu parer aquests són els més evidents, però de ben segur, no son els únics.

Un altre dia parlaré del 15-M en sí i del seu nou himne

Algú els hauria d'avisar que s'assembla sospitosament al famós poema de Martin Niemöller. Només aixequem la veu quan ens afecta a nosaltres mateixos. Abans res. 

                                Cuando los nazis vinieron a llevarse a los comunistas,
                                guardé silencio,
                                porque yo no era comunista,
                                Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,
                                guardé silencio,
                                porque yo no era socialdemócrata,
                                Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,
                                no protesté,
                                porque yo no era sindicalista,
                                Cuando vinieron a llevarse a los judíos,
                                no protesté,
                                porque yo no era judío,
                                

                                Cuando vinieron a buscarme,
                                no había nadie más que pudiera protestar.

@NostraPolitica

Anna-Belén Avilés

@AB_Aviles